article publicat originàriament a El Triangle
En les canícules, en els incendis, en les sequeres, en les danes… tothom es recorda de Sant Pere quan trona. I aleshores tot són estratègies d’adaptació: com preveure refugis climàtics, com fer plans d’evacuació o confinament, com gestionar millor els boscos, tallafocs, distàncies de seguretat, introducció de ramats, neteja de boscos…
Tot això sembla assenyat. Però són estratègies d’adaptació, donant per fet que la crisi climàtica està aquí i és inevitable. Un dels darrers díptics de l’Ajuntament/Diputació tenia el títol “Esteu preparats per l’incendi forestal?”. S’entén la intenció, però el subtext és que serà inevitable: hi haurà un incendi!!
En l’àmbit de la lluita contra la crisi climàtica hi ha dues paraules clau: adaptació o mitigació. Ja hem vist que l’adaptació ha guanyat el “relat”: els periodistes i la majoria dels polítics la fan servir. I és obvi que ens hem d’adaptar, però les estratègies per l’adaptació són “productives” (econòmicament interessants): construir, adequar, posar aires condicionats, establir tallafocs, dotar millor els equips d’extinció i les ADF, etc. Inclús, pels rics, búnquers climàtics enterrats en el jardí de casa.
Però ningú recorda les causes de la pujada de la temperatura: a l’espai del temps de TV3 en una cantonada a baix a la dreta hi ha una dada misteriosa: CO₂ 428 ppm (fa un any 427, fa deu anys 404).
Aquesta proporció (parts per milió) era en l’època prèvia a la industrialització de 280 ppm. Tot el món científic estava d’acord allà pels anys 90, que superar les 400 ppm era apropar-se a un punt de no retorn, on el comportament de l’atmosfera i el clima serien impredictibles. Cal recordar que aquesta quantitat de CO₂ en l’atmosfera és la més alta registrada en els darrers 800.000 anys, i va ser superada el maig del 2013 (algú recorda que fos notícia de portada als diaris o als telenotícies?). I no hi ha dubte de la responsabilitat de la crema de combustibles fòssils: els transports, la construcció, les indústries de consum, l’agricultura intensiva, etc.
Mitigació vol dir disminuir la crema de combustibles fòssils, amb totes les estratègies possibles. I la primera és reduir el nostre nivell de consum individual i col·lectiu. I aquí els municipis tenen recorregut a fer. Respecte a Collserola, estem notant un augment de construcció de cases individuals (zona de La Floresta, per exemple). Les conclusions de l’Acord de París (2015 !!) indicaven que no es podien fer més cases individuals, que calia reduir el consum en el tema residencial en un 74%… per arribar a una reducció global del 63% de CO₂ entre el 2017 i el 2030. I a sobre estem construint en mig del bosc (amb el perill evident que això comporta), sense previsió del trànsit rodat per carrers estrets (antics camins de muntanya), de cases que usaran peti qui peti el cotxe individual, ara en molts casos aparcats en aquests “camins” sense voreres i que dificulten el pas dels camions de bombers.
Cal fer una moratòria radical de l’ús residencial de Collserola, i un pla a mitjà i llarg termini de renaturalitzar, deixant aquest model de cases unifamiliars dins del bosc: la meva en particular, que tanta felicitat de vida m’ha donat, però que respon a un model insostenible…i doblement perillós: perillós perquè ja estic en risc (preparat per l’incendi…), i perquè la meva actitud no mitigadora és perillosa per les generacions futures.
No hi haurà adaptació possible als nous incendis, sequeres i vents huracanats. I no és aquesta forma d’actuar i de viure a Collserola un camí eficaç cap a la mitigació: estem anant en direcció contrària.
On està la ciutadania, els votants disposats a construir aquest futur possible i sostenible? On estan les forces polítiques valentes que liderin aquesta lluita per la supervivència dels nostres fills i nets?
Jesús-Àngel Prieto,
La Floresta, aquell estiu del 2026.