“Ningú no posa els seus fills en una barca, tret que l’aigua sigui més segura que la terra.”
El poeta Warsan Shire ho va escriure fa més d’una dècada i continua sent la descripció més precisa del que el dret internacional anomena migració forçada i els governs europeus anomenen «fluxos irregulars». La distància entre aquestes dues formes de denominar la mateixa realitat és política, però també jurídica, i té conseqüències letals.
El Reglament de Retorn acordat per la UE el juny de 2026 no és una peça tècnica del dret migratori. És la formalització d’una estratègia que situa l’exclusió fora de l’abast de l’Estat de Dret. Autoritza a crear centres d’internament en tercers països —Mauritània, Tunísia, el Marroc— perquè les persones mai no arribin a trepitjar sòl europeu. La Relatora Especial de Nacions Unides té un nom per a això: “non-refoulement de facto”. La prohibició de devolució existeix formalment; es suprimeix a la pràctica.
Externalitzar el procediment no externalitza la responsabilitat. El TEDH ( Tribunal Europeu de Drets Humans) va establir a Hirsi Jamaa c. Itàlia (2012) que la jurisdicció del Comitè Europeu de Drets Humans s’activa on l’Estat exerceix control efectiu, no on es troba físicament.
Quan autoritats europees tramiten una sol·licitud a Mauritània, exerceixen control jurídic. L’article 3 del Conveni —prohibició absoluta de tractes inhumans -s’aplica. Els països candidats no compleixen l’estàndard de tercer país segur: l’ACNUR i Human Rights Watch documenten devolucions en cadena cap a Líbia i el Sàhara. L’estàndard Soering (1989) és clar: la responsabilitat s’activa davant el risc real i previsible, no quan la violació ja s’ha produït.
La dimensió racial és igualment documentada. El Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació Racial (CEDR), en la seva Decisió 1(105) de de 2022 -activada sota el procediment d’alerta primerenca (early warning)— va qualificar la bretxa de tracte entre refugiats ucraïnesos i migrants africans com a discriminació racial. Els primers van rebre protecció immediata, accés a la feina des del primer dia i llibertat de circulació.
Els segons van continuar sent sotmesos a controls fronterers i devolucions. Aquesta asimetria no era abstracta per a mi: el febrer de 2022, essent coordinadora PSEAH (Protecció contra l’explotació, abús sexual i assatjament) de país a Mali, treballava diàriament amb persones desplaçades pel conflicte armat al Sahel —famílies que fugien de la violència gihadista al nord i al centre del país, de les operacions militars, del col·lapse de l’Estat després dels successius cops d’estat de 2020 i 2021, de la desertificació que el canvi climàtic converteix en arma—, persones amb causes de protecció tan fonamentades com qualsevol altra reconeguda sota la Convenció de Ginebra, però la ruta de les quals cap a Europa les classificaria automàticament com a «migrants econòmics irregulars». Vaig viure en temps real com la invasió russa a gran escala d’Ucraïna va reconfigurar en hores l’arquitectura humanitària global —i amb ella, la jerarquia implícita de quines vides mereixen protecció urgent i quines poden esperar. Mesos després em trobaria coordinant la resposta a Ucraïna com a assessora principal del Coordinador Resident de l’ONU, en el que es convertiria en l’operació humanitària més finançada de la història. Aquesta diferència de tracte va deixar de ser una observació de camp i es va convertir en una pregunta que el dret havia de respondre. L’article 1 de la Convenció contra la Discriminació Racial ho fa: prohibeix no només la discriminació directa sinó la indirecta, les mesures formalment neutres amb efectes desproporcionats sobre grups definits pel seu origen. El Reglament formalitza aquest efecte en dret de la UE.
La Constitució espanyola no és aliena a aquest debat. L’article 14 CE garanteix la igualtat sense discriminació per origen. El 10.2 obliga a interpretar els drets fonamentals d’acord amb els tractats ratificats. Les recomanacions pendents del CEDR a Espanya inclouen legislació contra el perfilament racial, supervisió judicial dels CIEs, accés a l’asil a totes les fronteres i identificació de víctimes de tràfic humà independent del control migratori. L’Examen Periòdic Universal -el meu mecanismo preferitvdek Consell de Drets Humans per examinar la situación de Drets humans país per país -i amb recomanacions donades per tots els estats membres, hi afegeix la prohibició d’internar menors i l’assistència jurídica des del primer contacte. Cap no s’ha implementat. El Reglament agreuja l’incompliment de totes.
Catalunya té un espai propi. L’Estatut reconeix competències en serveis socials, salut, educació i acollida que permeten implementar un model de mobilitat humana amb equitat. Els informes del Síndic de Greuges i de l’ACNUR sobre barreres d’accés per origen o estatus migratori són concloents: la irregularitat administrativa no pot ser criteri d’exclusió del dret universal a la salut ni a l’educació obligatòtia. La Carta de Drets Fonamentals de la UE i la Convenció per a l’Eliminació de la Discriminació Racial
vinculen a tot el territori d’ Espanya ergo també a Catalunya. La recomanació és concreta: accés universal a serveis bàsics amb independència de l’estatus, identificació de vulnerabilitats I/o de víctimes de tràfic sexual / tracta als centres d’acollida, dades desagregades per origen per detectar discriminació indirecta,el que reforça la transparència i la responsabilitat institucional. No com a generositat. Com a obligació jurídica. En aquest context, té tot el sentit que la recentment creada Agència Estatal de Mobilitat Humana, emmarcada dins el Pla d’Integració i Ciutadania, lideri i coordini l’aplicació de recomanacions sobre els drets humans dels migrants a nivell estatal. Perquè al final, per a que un pla migratori sigui sostenible s’han de posar les persones al centre, escoltar-les, i garantir-los la dignitat, els drets i la protecció que els correspon — no com a excepció, sinó com a norma
Sofia Cánovas Pereda
Advocada especialitzada en dret internacional dels drets humans