Cada primavera, a moltes ciutats i pobles del país es produeix un miracle botànic: les tipuanes cobreixen de groc intens les seves branques i les flors de les jacarandes ens regalen blaus que viren cap al morat. Durant unes setmanes, les voreres es converteixen en una catifa daurada que cruix suaument sota els passos dels vianants, tenyeix de llum els carrers i transforma barris sencers en un quadre impressionista. La florida d’aquests arbres és, per als urbanites, un dels espectacles naturals que ofereix la ciutat. I, tanmateix, sempre hi ha algú disposat a desmerèixer el fenomen, a protestar. Aleshores apareixen les queixes a les xarxes, a les converses de veïns, als correus als ajuntaments al·legant brutícia, relliscades i males olors.
La mateixa ciutat que presumeix de modernitat, disseny i civisme es nega a si mateixa davant d’unes flors que s’atreveixen a caure i embrutar els seus «panots». Estem davant d’una destil·lació més —una altra— de la cultura de la queixa catalana i espanyola. Tant se val que sigui bellesa natural el que se’ns ofereixi, que sigui de franc i que duri poc: si genera la mínima molèstia (escombrar una mica més, netejar-se les sabates o simplement acceptar que la natura no és un jardí japonès), es converteix en intolerable.
Les tipuanes grogues són el símbol perfecte de la queixa com a patologia. Poc importa que la substitució dels vells plataners per lladoners o altres arbres busqui minimitzar al·lèrgies i aconseguir vestir de verd la ciutat, poc importa l’esforç de les administracions per reduir i frenar les pelusses irritants. Perquè, en el fons, la queixa no busca solucions, busca culpables. Si el culpable és un arbre que floreix amb alegria, es queixen del criteri del qui el va plantar. Demà la queixa s’escarnirà amb els turistes, els ciclistes, la música del Pride o els qui tiren confeti al Carnaval. El victimisme és, en el fons, la incapacitat d’assumir responsabilitats utilitzant el lament per evadir culpes, obligacions i reclamar atenció.
Mentrestant, les tipuanes continuen florint, indiferents al soroll. Com si sabessin que, d’aquí a uns anys, quan algú recordi la Barcelona bonica, no es recordarà dels queixosos. Es recordarà dels colors. I el colorit, afortunadament, sempre guanya.
Joan Ferran