Peter Thiel no és un multimilionari tecnològic qualsevol. Cofundador de PayPal, primer inversor destacat de Facebook, cofundador de Palantir i referent de l’anarcocapitalisme californià, Thiel és conegut per la seva hostilitat oberta cap a la democràcia tal com la coneixem. “La llibertat i la democràcia són incompatibles”, deia ja fa temps. Ara, aquest home ha decidit traslladar la seva família a l’Argentina de Javier Milei, escolaritzar-hi els seus fills i comprar una mansió de 12 milions de dòlars. Qui ho havia de dir: el guru de Silicon Valley ha trobat el seu paradís llibertari al sud del mapa.
Les coincidències ideològiques entre Milei i Thiel no són casuals: són profundes. Tots dos es declaren anarcocapitalistes convençuts. Milei ho va resumir després de rebre’l a la Casa Rosada: “dos anarcocapitalistes que posen les coses en pràctica”. Fan una bona parella de ball. Thiel està obsessionat amb com fer que les reformes ultraliberals de Milei -desregulació econòmica, reducció del paper de l’Estat i flexibilització de les proteccions socials i laborals- perdurin més enllà del mandat presidencial. Busca un entorn on aquestes idees puguin consolidar-se a llarg termini i, de passada, un refugi on els rics puguin viure sense molèsties fiscals ni controls democràtics. Res com un bon “pla B” quan les coses es compliquen a casa.
Des d’una perspectiva progressista i democràtica, aquesta situació fa encendre totes les alarmes. Mentre Milei impulsa una transformació radical del model d’Estat, un dels homes més rics i influents del món ve a aplaudir-lo i a assegurar-se que l’experiment no s’aturi. És la convergència entre grans fortunes privades i projectes polítics que qüestionen els mecanismes tradicionals de representació i redistribució, amb el risc que la capacitat de decisió ciutadana quedi subordinada als interessos dels qui acumulen més poder econòmic.
Aquesta aliança no es limita a l’àmbit econòmic, sinó que també té una dimensió tecnològica. La simbiosi entre el capital tecnològic i l’executiu argentí troba la seva expressió més inquietant en l’obsessió per convertir el país en el paradís global de la Intel·ligència Artificial. No es tracta només de retallar drets socials, sinó de dissenyar un buit legal on els algoritmes i les entitats gestionades per IA operin al marge de qualsevol control democràtic. Per a un magnat com Thiel, l’Argentina de Milei no és només un refugi fiscal, sinó l’escenari ideal per materialitzar el seu somni tecnocràtic: un món on la voluntat de les majories sigui substituïda per la tirania dels codis, blindant els interessos de les grans corporacions sota la coartada de la «innovació» i l’absoluta absència de regulació.
El perill és clar: estem davant d’un atac frontal contra la sobirania popular i les institucions democràtiques. L’Argentina no ha de convertir-se en un espai d’experimentació al servei de projectes que afebleixin el control ciutadà sobre les decisions col·lectives. Perquè allò que avui venen com a “llibertat”, demà pot ser misèria i autoritarisme per a la majoria. Al cap i a la fi, quan els multimilionaris fugen de la democràcia cap als seus paradisos llibertaris és la gent corrent, els de sempre, els qui acaben pagant els plats trencats.
Enric Llorens