Durant anys, bona part del pop català més popular ha girat al voltant d’una mateixa fórmula: mestissatge festiu, vents, ritmes tropicals i ganes de convertir qualsevol concert en una revetlla. Mano Negra i Manu Chao van fer molt de mal, en molts sentits.
Per això cal celebrar que apareguin, i destaquin, grups amb una altra mirada. Més guitarres, bateries de quatre per quatre i influències clares del rock anglosaxó. Dan Peralbo i el Comboi són exactament això, i el seu nou disc, Quin Goig (Montgrí, 2026), és una de les millors notícies recents per a la música catalana.
Ténen un punt de pop fresc i energètic a l’estil dels Supergrass britànics o dels nostres Els Pets. Son de Torelló, els produeixen els Cala Vento i canten a l’amistat sense ensucrar-la mediterràniament. Una forma de transmetre bon rotllo i festa amb un altre estil musical, més ple d’ironia que de denúncia, que combina múscul guitarrer i sensibilitat pop amb una naturalitat poc habitual per aquestes terres. Aquesta combinació del so pop dels Beatles i l’energia de la new wave de començaments dels 80’s s’etiqueta com a power pop i només cal escoltar Un Bitllet Per Tu, El Comboi, Jimmy is The Only One o La Volta al Món per enganxar-te al disc.
Félix Ortega