Possiblement podem estar d’acord en que les tribus, els reis o els estats no han fet conquestes per raons ètiques o religioses. La falta d’espai vital, l’accés al mar, la plata, l’or, les espècies el petroli, el tungstè, per esmentar unes quantes raons, són a la base de les incomptables invasions, expansions o descobriments succeïts al llarg de la història de la humanitat.
Potser també podem compartir la idea que la religió ha constituït ben sovint la superestructura necessària per a legitimar conquestes i abusos. En nom de Deu, Al·là o Jehovà, es blanqueja la crueltat de guerres i expedicions. Això i apel·lar a la civilització, la gran excusa moral dels europeus per fer-se amb riqueses naturals arreu. Poder afirmar rotundament que “deu és amb nosaltres” o expressar la voluntat d’evangelitzar, civilitzar i educar pobles endarrerits de costums estranys, sempre ha resultat més polit i presentable que reconèixer la crua realitat de les matances, el tràfic d’esclaus, els saquejos o el domini absolut sobre les poblacions indígenes.
Fem encara una altra constatació: amb els ulls del present es fa molt difícil jutjar els fets del passat perquè la historia no es una successió d’esdeveniments protagonitzats per bons i dolents com a les novel·les de capa i espasa. Aquests dies en que s’ha convertit al conqueridor Hernan Cortès en personatge mediàtic -cinc-cents anys després de la seva mort-, podem dir que ell, o altres conqueridors poc donats a la clemència com Alonso de Ojeda, Francisco Pizarro, Núñez de Balboa, per citar-ne sols uns quants, es guiaven per una determinada concepció del mon, del bé i el mal, la moral privada i pública. Com la reina Isabel la Catòlica, fra Bartolomé de las Casas, considerat el defensor dels indis. O com Moctezuma, emperador del Mèxic precolonial.
Tot i reconeixent això, no sembla massa lògica la celebració i reivindicació pública de personatges d’acreditada maldat i de controvertida actuació i memòria com és el cas de Hernan Cortes per part d’una dirigent política com la presidenta de la comunitat de Madrid Isabel Díaz Ayuso durant el seu estrany viatge a Mèxic. El seu discurs entronca amb la rància retòrica de la Hispanitat (la unió de pobles i comunitats que comparteixen una suposada cultura hispànica), nomes parcialment superada.
Avui, en el primer quart del segle XXI ningú pot creure que el regne de Castella va anar a les Índies, l’actual Amèrica, a evangelitzar: Colon buscava una ruta marítima alternativa per arribar a les Índies (Xina, Japó, el SE asiàtic i la mateixa Índia) i tenir accés a les seves riqueses de tot tipus. A Amèrica, Espanya va construir palaus, catedrals i universitats certament i també va esclavitzar i massacrar. Aquesta darrera és una qüestió que no s’ha volgut reconèixer obertament perquè el “descobriment” d’Amèrica s’ha incorporat com un fet gairebé constitutiu de l’estat espanyol. La festa nacional d’Espanya -en democràcia- és el 12 d’octubre, data que commemora l’arribada de Colon a les Antilles i no el Dia de la Constitució com potser caldria esperar. Fins març de 2026 l’estat espanyol no ha reconegut, per boca del rei Felip VI “abusos” durant la conquesta americana. Abans, altres països com Alemanya, Països Baixos, Bèlgica, França, Regne Unit, Canadà, havien admès barbaritats comeses en el seu passat colonial-
Crec que l’esperpèntic viatge d’Isabel Diaz Ayuso a Mèxic (un país que no existiria sense Espanya ha dit la presidenta) ha estat menys fallit del que la premsa moderada i els partits de centre i esquerra afirmen: genera material per al consum interior i posiciona la presidenta madrilenya en un debat que sembla no admetre actituds intermèdies. Quan acusa Mèxic de ser un “narcoestat” i debat en l’univers mediàtic amb la presidenta del país Claudia Sheinbaum es posa incondicionalment en línia amb el pensament de la internacional reaccionaria de Donald Trump i fa un nou pas per tal que el seu partit, el PP, escori encara mes cap a posicions més dretanes en un viatge de difícil marxa enrere.
Rafael Pradas, periodista