Diuen les males llengües que Netanyahu va convèncer Trump per atacar l’Iran amb un PowerPoint on explicava com la població s’aixecaria contra els aiatol·làs i la milícia kurda es rebel·laria i obriria un front terrestre aprofitant els atacs aeris que acabaria per dissoldre qualsevol mena de resistència. Res d’això no va passar, malgrat les insistents crides fetes pel govern dels Estats Units i per un Sha a l’exili que gairebé ningú reconeix dins del país. Va acabar pesant molt més la por i el record de les 45.000 persones assassinades pel règim islàmic en les recents onades de protestes. La guerra ha quedat encallada en un impàs on l’únic guanyador fins al moment és el primer ministre israelià qui, empaitat per la justícia del seu país, veu en la guerra una via, potser l’única, de no acabar engarjolat.
L’any 2020, el Tribunal de Districte de Jerusalem va processar Netanyahu per haver rebut regals valorats en centenars de milers d’euros dels milionaris Arnon Milcahan i James Packer a canvi de favors regulatoris. També se l’acusa d’intentar un acord amb l’editor del diari Yediot Ahronot per obstaculitzar l’activitat del seu rival, Israel Hayim, a canvi d’oferir una cobertura favorable de les seves activitats. Un tercera imputació, la més greu, l’assenyala com receptor de suborns de l’empresari Shaul Elovich a canvi afavorir les seves empreses, Bezeq –el principal proveïdor israelià de serveis de telecomunicacions- i Walla News –un dels portals d’informació més seguits del país-, que a més oferirien una cobertura mediàtica favorable als interessos de Netanyahu i la seva família. Tot això el podria portar a una condemna de 10 anys de presó. Els conflictes de Gaza i l’atac a l’Iran li han permès endarrerir el judici gràcies a la declaració d’un estat d’emergència que va paralitzar bona part de les audiències previstes, a més, el novembre passat, va sol·licitar formalment un indult extraordinari al president Isaac Herzog i aquest mateix mes d’abril, quan el tribunal va reprendre les seves sessions, va obtenir un ajornament del seu testimoni al·legant “raons de seguretat i diplomàtiques classificades”.
L’ombra de la corrupció ha estat la benzina que ha empès al Govern israelià a embarcar-se en l’aventura inconfessada de construir l’Eretz israel, el Gran Israel defensat per Theodor Herzl, el pare del sionisme polític, que es basava en el passatge 15:18 del Gènesi, on Déu promet a Abraham donar-li a ell i la seva descendència la terra compresa entre “el riu d’Egipte fins al gran riu Eufrates”. Una visió imperial que ha estat defensada pels seus aliats de la ultradreta religiosa al govern. El ministre de finances, amb poders sobre els assentaments de Cisjordània, Bezalel Smotrich, ha parlat en diferents ocasions d’assolir “el màxim territori amb la mínima població àrab”, ha participat en actes on es podien veure mapes on apareixia Jordània com a territori israelià i ha propugnat l’extensió cap al Líban, amb el riu Litani com a nova frontera, Síria i Gaza. El ministre de Seguretat Nacional, Itamat Ben-Gvir, exigeix la sobirania total d’Israel sobre Cisjordània i Gaza, mentre que el mateix Netanyahu ha afirmat en alguna ocasió que comparteix la visió del gran Israel i que se sent en una “missió històrica i espiritual de generacions” per assolir aquesta terra.
Aquesta extensió territorial és la que s’ha anat produint de facto des dels execrables atacs de Hamàs a Israel del 7 d’octubre del 2023 fins ara. Els bombardejos de Gaza van tapar les agressives accions dels colons a Cisjordània per expulsar als palestins de les seves granges i les seves terres i ocupar-les amb el suport implícit de l’exèrcit israelià. Entre 2024 i 2025 es van aixecar un nombre rècord d’assentaments, acompanyats de l’edificació de 27.000 habitatges per a jueus a Cisjordània i altres 36.000 a Jerusalem est. A més, el govern de Netanyahu ha declarat com a terres estatals més de 2.400 hectàrees de sòl palestí, el que ha comportat el desplaçament de més de desenes de milers de palestins i els impossibilita tenir l’estat propi defensat per Nacions Unides.
La caiguda del règim de Baixar al-Assad a Síria va ser l’excusa perfecta per ocupar una zona desmilitaritzada al voltant dels Alts del Golan, mentre que els atacs de Hebollà des del Líban en defensa del seu aliat iranià en l’actual guerra del Golf han estat l’excusa perfecte per prendre el control del sud libanès.
El guió coincideix plenament amb les paraules expressades pels membres més extremistes del gabinet de Netanyahu. Són ells els que li han marcat el camí a seguir si no vol tenir alguna possibilitat de no acabar a la presó, un camí construït sobre els cadàvers de milers de palestins.
Jaume Moreno