En menys de dos anys en el poder, el govern laborista del Regne Unit ha entrat en crisi i sembla que la sortida més lògica és el canvi de primer ministre i cap del partit en els propers mesos. Com s’ha arribat fins a aquest situació? Per a entendre-ho cal considerar que la victòria laborista no va venir d’un entusiasme pel seu programa, sinó per un desig d’acabar amb els anys de crisi provocada pels conservadors. La victòria laborista es va trobar amb una situació en la que les conseqüències del Brèxit, catorze anys de retalls, atacs a l’Estat del benestar i canvis constants en el govern havien deteriorat el govern conservador en el seu cos electoral. Els resultats han estat decebedores. Els nivells de popularitat del partit no han deixat de baixar fins a la desfeta electoral de les eleccions locals, deixant la iniciativa al populisme d’extrema dreta de Nigel Farage i Reform, el seu partit.
Els primers temps del govern laborista han estat plens d’equivocacions i marxes enrere de decisions preses en les que no va quedat clar quin era l’objectiu i a qui havien de beneficiar. Algunes mesures de contingut social per a millorar les condicions de vida dels treballadors o per a fer pagar el dèficit pressupostari a grans propietats agrícoles o grans fortunes han estat fortament contestades pels ‘tabloids’, la premsa populista que cada dia ven deu cops més diaris que la premsa tradicional. Errors com la insuficient tributació del canvi de propietat de la vice-primera ministra que va forçar la seva dimissió o l’elecció de Peter Mandelson com a ambaixador als Estats Units ignorant els seus vincles amb Jeffrey Epstein han estat àmpliament coberts per la premsa i deteriorat la imatge del govern.
La responsabilitat d’aquests errors ha caigut sobre Keir Starmer, el primer ministre, que ha mostrat poques aptituds per el càrrec. Entronitzat per a substituir el radicalisme de Jeremy Corbyn, Starmer ha mostrat poques qualitats de lideratge. De fet, ha aconseguit indignar l’ala esquerra del partit per les seves tímides polítiques d’esquerra i la postura ambigua amb Israel i el més centristes amb mesures econòmiques que han estat vistes com un atac a l’empresa privada tot i la justificació per les necessitats pressupostàries. En aquesta situació, i després dels resultats electorals, la necessitat de trobar un recanvi ha sigut el tema central de les discussions polítiques de les darreres dues setmanes. I el problema és qui el pot substituir per a revertir una possible victòria electoral de Reform les eleccions del 2029.
Ara que es veu clar que els dies de Keir Starmer poden estar comptats, el problema és decidir qui el pot substituir per a millorar la imatge del partit i del govern en els propers tres anys garantits per l’actual majoria parlamentària. Diferents candidats han estat anomenats, tot i que tots presenten important inconvenients. Noms com Angela Rayner o Ed Milliband lluiten amb el seu passat. Wes Streeting,que ja ha avançat la seva candidatura, és vist com a massa dretà per a arrossegar el suport (i el vot) de sindicats i treballadors. I en aquest situacio el nom d’Andy Burnham ha estat sempre a l’ombra com a alternativa. Popular alcalde de Greater Manchester, Burnham té una imatge popular i sembla el candidat ideal per a la successió. El problema és que no és diputat i no pot accedir al càrrec de primer ministre encara que fos elegit per la militància. La solució és la dimissió d’un diputat que pugui ser reemplaçat per Burnham en cas de guanyar l’elecció parcial. Però això no és tan evident. I si Burnham no guanya l’elecció en una àrea on el vot de Reform no ha parat de pujar? El vot útil pot ajudar a la victòria però, l’arribada de Burnham complica un mica més la situació. Starmer ha dit que si hi ha una nova elecció ell s’hi presentaria. Avui sembla que això duria a tres candidats (Starmer, Streeting i Burnham) i la incògnita de si el guanyador podria garantir la recuperació laborista.
Quines diferències es veurien en un govern liderat per Burnham o Streeting? El primer no ha mostrat una clara tendència cap a l’esquerra però pot aportar un nova imatge al partit i al govern. Streeting es ven ell mateix com a eficient i sense por de treure el tema de demanar tornar a la Unió Europea. Si hi ha una feblesa clara de Starmer és una total manca de carisma. D’això Burnham en va més ben servit que Streeting. Però, serà suficient per a millorar la imatge del partit laborista al Regne Unit? En definitiva, què és més important, tenir polítiques clares o un líder carismàtic? Així sembla funcionar la política avui.
Joan Anton Carbonell