María Guardiola i Jorge Azcón van avançar les eleccions a Extremadura i a l’Aragó, respectivament, amb uns objectius compartits per la direcció del PP: assolir la majoria absoluta i no dependre de Vox, desmobilitzar el votant progressista i, un cop aconseguides aquestes dues fites, defensar que Espanya havia entrat en un canvi de cicle polític.
La situació, però, va ser molt diferent de l’anhelada: la formació d’Abascal va duplicar els diputats que tenia, i ara ambdós barons s’han vist obligats a formar un nou executiu on qui té la paella pel mànec és l’extrema dreta. Dit d’una altra manera: el vot més radical contra el govern de Pedro Sánchez se l’ha endut Vox i no el PP. Entre les propostes i l’estiu agressiu i divisiu de l’extrema dreta i la còpia dels populars per evitar una fuga de vots cap a la força ultraconservadora, la ciutadania ha escollit la primera opció.
L’únic objectiu que van aconseguir els conservadors va ser desmobilitzar la ciutadania progressista, especialment la que vota socialista, però es tracta d’una qüestió menor si es té en compte el fracàs de no governar en solitari. Aquest fet ha tingut conseqüències notables: el més rellevant és que el lideratge d’Alberto Núñez Feijóo ha quedat molt debilitat. Val la pena recordar que el polític gallec va arribar a la presidència del PP amb l’objectiu de portar la formació a la moderació i a un estil d’oposició més constructiu. Res més lluny de la realitat. Per si això no fos suficient, no fa ni un any, en el darrer congrés del partit, l’actual líder de l’oposició va assegurar que aspirava a formar un executiu sense la presència de Vox.
Per a l’esquerra, com s’ha apuntat, els resultats no van ser positius. A Extremadura, per exemple, les urnes van evidenciar que el candidat socialista no era el més idoni atesa la seva situació judicial. Això va fer que li manqués un relat creïble per mobilitzar un electorat que necessitava una raó clara per anar a votar. No obstant això, la recent elecció d’Álvaro Sánchez Cotrina com a nou líder regional és positiva, ja que ha recuperat el discurs que necessita la federació per tornar a guanyar uns comicis autonòmics. Una de les grans sorpreses de la nit va ser Unides per Extremadura que, amb una proposta pragmàtica i d’unitat a l’esquerra del PSOE, va demostrar que una fórmula d’aquestes característiques pot ser exitosa. Tanmateix, resulta evident que cal una autocrítica col·lectiva per recuperar unes majories socials que fa uns anys hi eren i que avui dia s’han esfumat.
La pregunta, amb tot, és inevitable: i ara, què? És arriscat fer prediccions sobre el que pot ocórrer, però tenint en compte com van acabar els darrers governs autonòmics on hi havia Vox, no s’ha de descartar l’opció d’un avançament electoral. És possible que la força política que dirigeix Abascal vagi, a poc a poc, generant tensió al si dels executius de les comunitats per anar debilitant el perfil dels presidents autonòmics amb l’objectiu final de superar el PP i ser la formació hegemònica de la dreta.
Per altra banda, els acords tant a l’Aragó com a Extremadura generen temor a una part de la població que tem retallades de drets i retrocessos en els avenços conquerits en els darrers anys. Quina hauria de ser, doncs, l’estratègia de les forces progressistes? Seria un error únicament denunciar el que fan els equips de govern, i esperar de braços plegats una convocatòria electoral.
En aquest sentit, una situació cada cop més freqüent en el panorama polític és que al ciutadà no li agradin les polítiques ni l’estil del governant de torn, però que no percebi una alternativa a aquest model. És el pitjor que li podria passar a l’esquerra a Extremadura i a l’Aragó. Per això, és important recuperar un projecte majoritari que combini pragmatisme i idealisme, i que situï en el centre allò que pot unir una majoria de la població: la capacitat de la política per garantir uns serveis públics de qualitat i per reduir les desigualtats. Quan l’esquerra prioritza això, la dreta ho té molt més complicat per mantenir o accedir al poder. I al revés també: quan l’esquerra es desdibuixa, ho té molt més difícil per arribar a les institucions. Una idea no menor a tenir en compte si les dues comunitats autònomes volen abandonar el camí de la “prioritat nacional.”
