En un context de fatiga democràtica, saturació informativa i pèrdua de referències compartides, la política ha deixat de ser un espai de gestió del real per convertir-se en un dispositiu de producció d’estímuls i emocions. No assistim només a una degradació del debat públic. Assistim a una mutació més profunda: el pas de la política com a acció a la política com a representació.
La hipòtesi produeix una certa incomoditat ja que cada vegada més es constata la incoherència, no ja no és un error del sistema, sinó una de les seves formes de funcionament. Com van anticipar Guy Debord i Jean Baudrillard, la política ha anat desplaçant-se des de la gestió dels fets cap a la producció d’imatges. Avui no es governa únicament prenent decisions, sinó construint escenes i exhibint
Figures com Donald Trump o Benjamín Netanyahu han portat aquesta lògica a la seva màxima expressió. La seva acció política no s’ organitza tant al voltant de programes coherents com al voltant de seqüències d’ impacte: declaracions, amenaces, girs discursius. La contradicció no penalitza; forma part del guió. El conflicte no s’evita; es produeix.
Però Europa no és aliena a aquesta transformació. A França, Emmanuel Macron combina decisions de fons amb una escenificació constant del lideratge. A Hongria, Viktor Orbán (el que sembla que, finalment, tindrà que deixar el poder segons els resultats electorals) va construir una política basada en la tensió permanent i la narrativa d’assetjament. I a Espanya, la dinàmica entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo es desplega cada vegada més com una successió de microconflictes mediàtics on el titular precedeix el contingut, i del que sembla que Vox és el principal beneficiari.
Aquest desplaçament no és només estètic. Té conseqüències estructurals. Com assenyala Byung-Chul Han, vivim en una infocràcia en què la sobreabundància d’informació no produeix més coneixement, sinó més confusió. La saturació substitueix l’ argument. El soroll substitueix el debat.
En aquest entorn, les anomenades fake news no són una anomalia. Són una infraestructura funcional. No busquen convèncer, sinó desorientar. No pretenen construir veritat, sinó erosionar la seva possibilitat. La repetició, la velocitat i l’ emocionalitat substitueixen la verificació i la coherència. La política deixa d’organitzar-se al voltant de fets verificables per fer-ho al voltant de percepcions volàtils.
A això s’hi afegeix un element decisiu: la lògica algorítmica de les plataformes. Els sistemes de recomanació no prioritzen la veracitat, sinó la capacitat de generar interacció. La indignació, la por o la polarització es converteixen en actius polítics de primer ordre. La política ja no només s’escenifica; s’optimitza per captar atenció. I en aquest procés, el temps llarg —el de les polítiques públiques, el de les reformes estructurals— queda desplaçat pel temps curt del clic, del trending topic, de la reacció immediata.
La conseqüència més profunda és una crisi de sentit. El ciutadà intenta interpretar la realitat política amb categories que ja no operen. Cerca coherència on el sistema produeix deliberadament contradicció. Busca racionalitat on domina la lògica de l’impacte. El resultat és una creixent desorientació: una sensació que tot succeeix, però res s’explica.
Davant d’aquest model, el contrast amb Xi Jinping resulta revelador. Allà on Occident sobreactua, la Xina redueix visibilitat. On uns produeixen soroll, d’altres gestionen silenci. No es tracta d’un model més democràtic, sinó d’una forma diferent d’exercici del poder: menys exposada, més estratègica, menys dependent de l’atenció immediata.
Estem entrant, així, en un grau zero de la política. La política no desapareix. Es transforma en simulació. I en aquest trànsit, la qüestió central ja no és qui governa ni què es decideix, sinó una cosa més inquietant: qui és capaç de sostenir el relat durant més temps. Perquè quan tot és espectacle, la veritat deixa de ser necessària.
Potser el veritable risc no sigui la mentida, sinó la irrellevància de la veritat. Perquè quan la veritat deixa d’importar, també deixa d’importar la rendició de comptes. I sense rendició de comptes, la democràcia es buida no per un cop frontal, sinó per una erosió lenta, gairebé imperceptible, embolicada en el soroll constant d’un espectacle que no s’aprèn.
Héctor Santcovsky
Un resumen muy claro de la política actual. Ahora la pregunta sería qué hacer.