La crisi per l’accés a un habitatge digne no hauria d’haver estat una sorpresa. Fa molts, molts anys que es cuinava i els indicadors que l’anunciava eren evidents, tant per la ciutadania com pels responsables públics. Institucions públiques i privades amb la missió d’observar, preveure i alertar d’allò que es venia a sobre, advertien de l’arribada de la crisi.
Cal denunciar per part de la ciutadania i acceptar per part de les institucions públiques responsables que malgrat les alarmes no s’ha actuat amb diligència i responsabilitat. Ara, tot i que es posi tota la maquinaria pública i privada a treballar a ple rendiment, els resultats visibles seran més lents que el increment de la necessitat de proveir habitatges dignes a preus accessibles.
La Carta Internacional de Drets Humans, formada per les diferents declaracions en aquesta matèria així com el Conveni Europeu de Drets Humans, enuncien i proclamen drets com el dret a la vida, a la igualtat, la llibertat, el descans, l’accés a l’educació, a la formació i a la cultura, a la salut, al treball, a formar una família, a la vida privada i familiar, dreta a l’alimentació, a la seguretat, a gaudir d’un procés judicial equitatiu, la prohibició d’esclavitud i treball forçat i altres.
Doncs bé, l’exercici d’aquests drets és impossible, o de molt difícil realització, si no es disposa d’un habitatge.
Aquells que tenim sostre, tanquem els ulls i imagineu-nos sense habitatge, directament al ras o amb la incertesa de si demà continuarem al mateix lloc. Seria possible estudiar amb recursos i serenitat per formar-se professionalment i accedir a la cultura que ens permetés obtenir un treball amb el que mantenir-se a un mateix i/o formar una família? Seria possible afrontar, en condicions, una malaltia i desprès, si és el cas, la corresponent convalescència? On quedaria el dret a la privacitat Ens quedarien forces per participar en la vida pública?
No basta amb la proclamació escrita dels drets. De res serveix si no es poden dur a terme.
El dret fet realitat de disposar d’un habitatge digne, estic convençut que és la porta d’accés a la possibilitat de fer efectius la resta de drets. És per això que demano als dos principals partits politics del país, i també a la resta, que es deixin de narcisismes estúpids i altres punyetes i es posin ja a treballar per aconseguir un pacte d’Estat que permeti afrontar amb recursos i realisme aquest greu problema. En el millor dels casos, encara trigarem molt en veure resultats. En cas contrari, mai.
Manel Sanz