Han coincidit pràcticament en el temps la decisió del govern espanyol d’iniciar una regularització de persones migrants ja residents a Espanya, es calcula que unes 500.000, i els acords entre el PP i Vox per la investidura de la presidenta d’Extremadura i el president d’Aragó que pretenen limitar els drets d’aquestes persones a accedir a ajuts socials o serveis públics. “Prioritat nacional” diuen, escriuen i acorden repetidament. El concepte no es un invent de Vox, sinó de Jean-Marie Le Pen el 1962 quan era líder del partit d’ultradreta francès Front Nacional.
El procés de regularització desperta reaccions oposades, contradictòries. L’Església catòlica, les organitzacions socials, els partits de centre i d’esquerra, però també la patronal s’hi mostren a favor, mentre que la dreta política demonitza la mesura en nom de conceptes com la seguretat, els drets dels ciutadans espanyols o la pèrdua de la suposada identitat nacional d’Espanya. En això Vox segueix l’estela de Trump (America First) i creu que en lloc de regularitzar caldria expulsar. Tenen els números fets: vuit milions de persones s’haurien de deportar als seus països d’origen segons va declarar Abascal l’agost de 2025. Una idea fantàstica per ensorrar l’economia del país i de la qual no n’ha parlat més. La demagògia té els seus límits.
Es probable que el PP tingues inicialment una posició més temperada en aquesta qüestió (l’abril de 2024 al Congres dels Diputats va votar a favor de la Iniciativa Legislativa Popular que perseguia exactament el mateix que l’actual regularització) però la competència de Vox a les enquestes, la necessitat de fer pactes autonòmics i l’estratègia de guerra sense treva contra el govern de Pedro Sánchez li han fet abandonar tota moderació. Els populars tenen al cap les eleccions generals de 2027 i saben que sense Vox difícilment podrien tenir el govern d’Espanya. Volen el poder encara que sigui obviant principis constitucionals.
La peça que teòricament no encaixa, doncs, es que l’empresariat (que manifesta obertament simpaties pel PP a escala espanyola, la perifèria té altres registres) aplaudeixi la mesura governamental perquè és conscient que necessita ma d’obra, a ser possible qualificada, que cal engreixar el sistema econòmic i assegurar el futur de les pensions. El PP, posat a extremar la línia dura ha qualificat, per boca de Feijoo la regularització com a inhumana, insegura, injusta i insostenible. Probablement el president popular hauria de repassar el seu diccionari de valors. Calen valors i reconeixement de la realitat: les persones que fan cua als consolats o a les oficines municipals per demanar papers no han vingut atretes per una suposada crida del govern espanyol: ja es troben entre nosaltres. Reparteixen paquets, son peons, cambrers, cuiden persones grans, recullen fruita… Llargues jornades, diner B. A alguns barris hi son sempre. A d’altres desapareixen quan es fa fosc.
La immigració sempre ha estat una qüestió complexa arreu. A Catalunya se sap des de fa molts anys. La persona que arriba de bell nou porta un bagatge propi d’hàbits, tradicions, fins i tot llengües no compartides o religions que sovint xoquen amb els costums de la comunitat receptora. Uns costums que s’han anat construint, tot sigui dit de passada, amb les aportacions d’altres migrants que havien vingut abans. Barcelona i Catalunya, ara son com son per l’aportació de centenars de milers de persones que van arribar-hi els anys seixanta buscant una vida millor.
Partim d’aquesta base: en termes generals el migrant és pobre i està disposat a treballar tan com calgui i en el que calgui per millorar. El problema s’estableix, doncs, gairebé sempre en termes de competència: els nou vinguts venen a ocupar les escales mes baixes de la cadena de producció, però competeixen amb els pobres locals per l’espai públic, l’habitatge i els serveis. Per això l’augment de població (Catalunya ha passat dels famosos “Som 6 milions” a 8,2 en 30 anys) ha de comportar necessàriament un esforç per ampliar i millorar els serveis públics de manera que no s’estableixi una absurda rivalitat entre pobres, mes pobres i ultra pobres: és en aquest flanc on pot grinyolar l’estat del benestar i on l’extrema dreta creix alimentant desconfiança i insatisfacció. Per això les polítiques públiques escolars, de salut, transport o habitatge, entre d’altres, tenen mes sentit que mai. També té ple sentit parlar de millora dels nivells salarials, diguem-ho tot.
Rafael Pradas, periodista