Dimecres passat, 18 de febrer, U2 va treure al mercat «Days of ash» (Dies de cendra). Ho van fer com una sorpresa, ningú no en sabia res, ni s’havia anunciat prèviament ni se n’havia fet promoció. Es tracta d’un «extended play» (EP); és a dir, a mig camí entre el senzill i l’àlbum. Són sis cançons amb les que la banda vol dir la seva en aquests temps convulsos, amb la repressió patida pels iranians i amb els conflictes Israel-Gaza i Rússia-Ucraïna de fons, sense perdre de vista les actuacions de Donald Trump contra els immigrants.
Obren amb «American Obituary» (Necrològica americana), el tema més explícit i batallador. El títol ja és prou evocatiu, no? Es fa referència a la ciutadania de Minneapolis en general i a Renée Good, la poetessa assassinada per agents trumpistes, en particular. És una peça molt seva, que podria estar en qualsevol disc anterior, amb l’omnipresència de la guitarra de The Edge. Destaquen els cors del final, els quals no ofereixen cap dubte del missatge que ens volen transmetre: «The power of the people is so much stronger than the people in power» (el poder de la gent és més fort que el de la gent en el poder).
Continua amb «The tears of things» (Les llàgrimes de les coses). Sona a pregària, amb la veu de Bono en mode murmuri.
En tercer lloc trobem «Song of the future» (Cançó del futur), dedicada explícitament a Sarina Esmailzadeh, i inspirada en ella, aquella adolescent d’Iran que va morir a causa de la intervenció de la policia mentre participava en una manifestació contra el règim.
Segueix amb «Wildpeace» (Pau salvatge). Arrenca amb unes veus desesperades que semblen provenir d’una gravació real, que bé podrien ser de persones arrestades o fugint de quelcom. Després entra una veu femenina en off, la d’Adeola, i es manté tota l’estona recitant un poema de Yehuda Amichai. Composició parlada més que no pas cantada.
La penúltima és «One life at a time», amb la qual, sense esmentar el seu nom a dins de la lletra, el propi quartet afirma voler reivindicar la figura d’Abda Adlahim, activista palestí que fou mort per un colon israelià.
L’EP es tanca amb «Yours eternally» (Eternament teu), interpretada a dues mans: la de Bono i la d’Ed Sheeran. A la seva recta final s’hi afegeix Taras Topolia, cantant –i soldat– ucraïnès. Transmet esperança i optimisme, i té pretensions d’himne.
No és el primer cop, ni l’últim, que el grup irlandès reflecteix en la seva obra la preocupació pels afers globals, en especial aquells on hi ha violència, persecucions polítiques o manca de llibertats. Ja ho van fer abans amb «Miss Sarajevo», «Sunday bloody Sunday», «Peace on Earth», «Where the streets have no name», «With a Shout (Jerusalem)» o «The Refugee». Aquests posicionaments, sobretot si venen d’estrelles mediàtiques, sempre són dignes d’aplaudiment. Perquè desperten consciències, perquè ho escampen entre la joventut i perquè hi donen visibilitat.
Els de Dublín no treien música nova des de 2017, fa nou anys; i per a finals d’aquest 2026 hi haurà nou material seu, això sí que porta temps dient-se. Ara bé, aquest llançament sobtat, tot i ser benvingut, hagués pogut estar un pèl més elaborat. Sembla com si s’haguessin autoobligat a sortir a la palestra i expressar-se envers el que succeeix arreu, sobretot després del capteniment de Bruce Springsteen amb «Streets of Minneapolis» o l’actuació de Bud Bunny a la Super Bowl. Però bé, el cas és que hi ha sis noves peces d’U2 al sac, les quals aporten opinió, denúncia i punt de vista; i això sempre és d’agrair.
Xavier Barberà
Filòleg
@xbarberam