Com que s’apropa el 8 de març dedicaré els següents kwels a algunes de les artistes femenines actuals que més m’agraden o em semblen realment interessants. Comencem per les londinenques The Last Dinner Party.
Fa ara un parell d’anys uns amics em van dir que marxaven a Colonia, Alemanya, a veure un jove grup del qual feia setmanes que en parlaven i tot just acabaven de publicar el primer disc. Prelude To Ecstasy (2024) era aquell disc que poc després arribaria a encapçalar les llistes d’èxit britàniques gràcies a cançons com Nothing Matters o Feminine Urge. Cinc noies comandades pel carisma i l’espectacular veu de la seva cantant, Abigail Morris, una mena de reencarnació de Kate Bush i Stevie Nicks (Fleetwood Mac). Alguna cosa devien de tenir per fer-se aquest viatge cap a Centreeuropa. Així que em vaig escoltar el disc i les vaig veure en una actuació de mitja tarda al Primavera Sound aquell mateix any i, la veritat… em van semblar una mica sobrevalorades, tot i que s’hi podia entreveure el potencial.
A l’octubre del 2025 van llençar nou treball discogràfic, From the Pyre, amb moltes més cançons destacables i amb més ganxo i on vaig començar a entendre millor les seves influències musicals, sobre tot de Roxy Music i dels Queen dels 70’s. La prova de foc, com sempre, pendent del directe. I ara fa uns dies es presentaven davant una sala Razzmatazz totalment plena en un show ben elaborat y d’estètica arty; amb un repertori de dues hores on va sonar íntegrament el nou disc i bona part del primer; incorporant saxos i flautes i amb les veus de totes elles celestials i potents, que aporten un plus a les cançons; i on la interacció de l’Abigail Morris amb el públic va convencer fins i tot els que n’eren una mica escèptics. No m’estranyaria veure-les aviat al Palau Sant Jordi.
Félix Ortega