Vaig conèixer la Carme en el sopar que es fa un cop al mes al club Còrtum. Els assistents seiem en taules amb diversos comensals. No recordo si va ser el primer dia que vam coincidir a la taula quan em va parlar del seu llibre La Barcelona desestimada, publicada l’any 2017. Tampoc havia imaginat que faria aquest article. Potser no va ser a la primera trobada i va ser a la segona.
Era una persona apassionada de la vida, de les coses…, i em va parlar del llibre de tal manera, que vaig pensar que podríem fer una presentació a Sant Boi en un espai que acabava de crear per presentar llibres escrits per dones, per visualitzar-nos, per fruir de més oportunitats. L’espai encara funciona i es diu Estonetes literàries. Li proposo, vaig esperar que ho valorés, i em va dir que sí en el mateix moment.
Va posar la condició que es fes en dissabte a la tarda, encara treballava. Cal Ninyo, centre cívic de Sant Boi, era el lloc de l’espai de presentacions, encara obria els dissabtes.
Vam quedar pel 10 de juny de 2017 a mitja tarda. Uns dies abans em va proposar que volia que li presentés el llibre en Lluís Gelis. En Lluís és un músic, veí de Sant Boi, vivim al mateix barri. Està vinculat a les entitats de cultura popular, toca la gralla i si el busqueu a Facebook, veureu que s’assembla al conegut flautista, però ell porta darrere una bona colla de gent. Jo creia que era de Sant Boi, però a banda de viure a molts altres indrets, va viure molts anys a Ciutat Vella i es van conèixer amb la Carme participant de tasques reivindicatives i de foment de la cultura. Ha estat ell qui m’ha dit que a l’acte, algú va fer fotos. Es tractava de trobar-la. I l’hem trobada.
A l’acte van assistir persones interessades en el tema. A la fotografia podeu veure la Carme i jo mateixa amb un ordinador i en Lluís, no es veu, comentant les fotografies del power-point de la Carme que complementava la fotografia amb algun comentari inigualat. Vaig comprar el llibre i em va escriure una dedicatòria que fa dies que llegeixo i rellegeixo, perquè qualifica d’afortunada la nostra trobada al sopar, per això penso que va ser la primera o a molt estirar, la segona. M’animava a fer més actes i em donava les gràcies per la iniciativa.
Aquella trobada santboiana va ser l’inici, d’una curta, però intensa amistat que ampliàvem sopar darrere sopar. Compartíem moltes anàlisis, escoltava aquella visió irònica que expressen les persones intel·ligents. M’agradava com era, com es prenia les desventures… Els seus comentaris et robaven un somriure o una riallada que no podies reprimir.
L’Enric, el gestor dels Àtoms, no ho sap, però entre nosaltres comentàvem que volíem participar més a l’espai, i de tant en tant, comentàvem el tema pensat del futur text o del que estàvem escrivint. Un cop escrits ens fèiem els comentaris pertinents. Els múltiples compromisos se’ns menjava la quotidianitat i acabàvem participant menys del que desitjàvem.
Un mal dia vaig rebre un escarit WhatsApp. Vaig quedar sense reaccionar. Vaig necessitar que passessin uns dies per poder contestar i em vaig posar molt contenta quan vaig llegir el teu darrer text. En Lluís va interpretar que ets trobava millor, que te’n sortiries, però no ha estat així.
Carme, el teu record, el teu somriure ens acompanyarà sempre i ens guiarà una vida plena de bones accions. L’espai de presentacions aviat celebrarà el desè aniversari, et recordarem. Ho saps tot això, oi Carme?
