“L’Estat mínim és incompatible amb els valors de justícia i equitat que defensem els qui apostem pel manteniment d’un Estat del Benestar suficient; abaixar impostos per sota d’un determinat llindar significa destruir l’entramat solidari dels Estats moderns; renunciar a la redistribució fiscal és donar per perduda la batalla de la igualtat, sense fonamentalismes, que ha de lliurar qualsevol opció política decent, compromesa amb una concepció integral de l’ésser humà.”
Aquestes paraules, tot i semblar plenament vigents en un context d’auge de formacions reaccionàries, són de l’any 2012. Van ser escrites pel periodista Antonio Papell en el seu llibre El futur de la socialdemocràcia (Edicions Akal), un assaig on analitza el paradigma neoliberal promogut per les opcions conservadores després de la crisi econòmica de l’any 2008 i on dibuixa alguns dels elements que haurien de formar part del nou discurs socialdemòcrata. Tot i el pas dels anys, algunes de les reflexions que conté el llibre són plenament actuals.
El fragment de l’inici es circumscriu en un capítol on Papell propugna que els sectors progressistes han de liderar “un nou debat crític per una conversa pública renovada” i on analitza el que havien escrit en aquesta matèria pensadors com George Lakoff o Tony Judt. Aquest últim subratlla, precisament, la necessitat que “l’esquerra aconsegueixi efectuar una critica del present amb un llenguatge innovador i sense prestar-se a baixar al terreny del joc neoliberal”. En aquest sentit, Papell manifesta la rellevància d’articular uns marcs polítics diferents dels de la dreta per tornar a connectar amb l’electorat.
L’assaig fa, així mateix, referència al 15-M, moment en el qual s’havia produït una degradació dels sistemes de representació política, fet que s’havia traduït en una forta desafecció ciutadana. La diferència és que aleshores el descontentament social el van capitalitzar col·lectius com Podem i, en canvi, ara és Vox qui el canalitza. En altres termes: grups polítics com el de Santiago Abascal, com la resta de forces ultraconservadores i nacional-populistes europees, es nodreixen de la desafecció cap a la política en el seu conjunt. Una desafecció que té com a origen el creixement disparat de les desigualtats al conjunt de les societats occidentals i que té com a conseqüència l’augment d’aquells partits que aposten per la construcció d’un nacionalisme al voltant d’identitats excloents, el rebuig a la immigració, la limitació de determinats drets o la confrontació social.
Per aquest motiu, és fonamental que, davant el neoliberalisme de la dreta, l’esquerra europea construeixi un marc autònom que reivindiqui el seu sistema de valors i la seva raó de ser: la lluita per una societat més justa i menys desigual. Cal un canvi de xip, com apuntava Papell fa més d’una dècada, en la conversa pública. Dit d’una altra manera: és imprescindible que els sectors progressistes tornin a parlar de temes com la redistribució de la riquesa, la fiscalitat justa i progressiva, l’ascensor social o la igualtat d’oportunitats. Altrament, viurem en comunitats caracteritzades per uns rics cada cop més rics i pel patiment d’uns pobres que no veuran una finestra d’esperança a la seva realitat vital.
El govern espanyol és dels pocs executius europeus que ha fonamentat una de les seves potes discursives en aquests aspectes. Amb tot, resultats electorals com el d’Extremadura o el d’Aragó mostren, més enllà de la campanya de desmobilització del PP dels electors progressistes, que cal una major pedagogia política a l’hora d’explicar determinades iniciatives, ja que quan el ciutadà no percep l’impacte de determinades mesures, aleshores aquest s’absté de votar o diposita la papereta d’opcions extremistes com a gest de protesta.
Un exemple actual del que descriu Papell a El futur de la socialdemocràcia és Keir Starmer, primer ministre laborista del Regne Unit, que, lluny de construir un nou model de governança després de força anys d’executius ‘tories’, s’ha fet seu el discurs de l’extrema dreta en vincular immigració i delinqüència. I en política, entre l’original i la còpia, la ciutadania escull la primera. Per això, entre molts altres motius, està pujant tant a les enquestes Nigel Farage.
Per altra banda, si fa uns anys els conservadors defensaven postulats neoliberals, ara ja és una realitat que han assumit com a propis els marcs mentals de l’extrema dreta per tal de mantenir les seves quotes de poder. El cas espanyol, amb PP i Vox de protagonistes, és molt definitori d’aquesta nova realitat. Lluny queden aquelles formacions democratacristianes que tenien una certa ànima social i que propugnaven els valors humanistes.
En tot cas, i tal com assenyala el periodista al seu llibre, ens pertoca als progressistes explicar que el “sosteniment d’un Estat prou quallat per acollir un Estat del Benestar que ens proporcioni autèntica igualtat d’oportunitats a tots, que ens ofereixi prou seguretat per evitar l’exclusió i que sigui capaç d’impulsar els valors en els quals creiem ha de ser finançat per tothom amb impostos progressius i suficients.” Doncs això.
