L’èxit de l’extrema dreta no es mesura pels vots —ai, si només fos tan senzill—, sinó per la seva habilitat gairebé artística per moure la finestra d’Overton. Què és això? El concepte, formulat per Joseph Overton als anys 90, és tan simple com demolidor: en cada moment existeix un rang d’idees que la societat considera “acceptables”, “raonables” o “políticament possibles”. És com una finestra imaginària: tot el que queda dins es pot defensar sense que et mirin com si t’haguessis tornat boig; tot el que queda fora sembla extrem, radical o directament impensable.
Els nostres estimats manipuladors del caos agafen propostes que fa quatre dies eren clarament fora de la finestra (expulsions massives, retòrica oberta contra minories, restriccions identitàries extremes) i les repeteixen amb cara de no haver trencat mai un plat. De cop, el que era tabú esdevé “debat seriós”, i els partits de centre i centre-dreta, aquells valents defensors de la moderació, es posen a córrer darrere seu com pollets esverats per no perdre ni un votant espantat. Resultat? Discursos antiimmigració que abans feien vergonya ara són la nova versió light del menú polític del dia. I tothom content: ells imposen l’agenda, els altres la maquillen una mica i diuen “és pragmatisme”. Quin èxit tan discret, oi?
Els malestars que exploten són reals, dolorosos, no són invents de xarxes socials. Però, clar, la solució màgica de l’extrema dreta és la de sempre: culpar l’immigrant, el musulmà, el jove amb samarreta diferent… qualsevol que no encaixi al seu catàleg de “nosaltres”. Dividir la classe treballadora en bàndols que es disputen les restes mentre els qui mouen els fils es queden amb el banquet. Una genialitat, no?
Però si volem competir contra aquesta farsa, no n’hi ha prou amb tenir raó. Cal tenir propostes que facin somiar. La sortida progressista de veritat seria moure aquella finestra cap a l’esquerra amb una mica de decència: equitat sense excuses, redistribució real, protecció social que no sigui de postal, salaris, habitatge i transports adequats i una defensa orgullosa de la diversitat sense demanar perdó cada dos per tres.
Però no, millor deixar que el ressentiment marqui el pas i després fer veure que no entenem per què el món s’ha tornat tan fosc. Al cap i a la fi, res com perdre la batalla cultural amb elegància i consolar-se amb un «almenys tenim els valors» mentre ells governen des del cinisme. Quin luxe de consol: tenir la raó moral mentre es perd el futur!
Enric Llorens