No sóc un especial fan de la música moderna o pop. Exagerant, algunes vegades dic que em vaig quedar en l’època dels Beatles. No és del tot cert però em costa retenir la identificació dels grups, cantants o cançons que em poden agradar, però quan m’agraden, m’agraden. Per tant, sense cap intenció de ser original i molt menys d’atribuir-me la condició de crític musical, parlaré de Rosalia. No dic del fenomen Rosalia. Parlaré de l’artista Rosalia Vila Tobella, perquè és una persona, una professional concreta que al meu parer fa un producte de molta qualitat.
Res en ella sembla improvisat. Al contrari, és el resultat de vocació, esforç, capacitat de creació artística i d’una sòlida formació musical assolida al Taller de Músics, a l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc) i d’actuacions a peu de carrer i garito. El projecte final de carrera va ser l’àlbum El mal querer.
És músic, compositora, cantant, lletrista, intèrpret i productora. A més toca el piano, la guitarra, la veu com autèntic instrument musical i s’atreveix amb els palos del flamenco. Domina, interpreta i recrea els gèneres musicals flamenc, pop, trap, rock i també la música que denominem clàssica i tocs propis de l’òpera. M’atreveixo a considerar-la una artista renacentista pel domini, curiositat, coneixement i interpretació de les diferents tècniques musicals.
Em vaig fixar en ella una mica tard quan vaig descobrir la seva versió de Me quedo contigo dels Chunguitos que interpretà a la gala dels Premis Goya de l’any 2019 acompanyada del Cor Jove de l’Orfeó Català. Una versió i una interpretació que encara em fa levitar quan l’escolto.
El darrer àlbum que ara està presentant es titula LUX i està format per 15 fantàstiques cançons amb les seves corresponents lletres escrites per ella. Entre d’altra molta gent també hi col·laboren el Cor Jove de l’Orfeó Català i l’Escolania de Montserrat. Per cert una persona amb presencia a Catalunya Radio, de la que no diré el nom per no fer-li propaganda, ha criticat a Rosalia i a l’Escolania de Montserrat per cantar en castellà. Considera que és una humiliació a allò que es diu que representa Montserrat. És el que té l’analfabetisme funcional en la seva versió més plena.
Les 15 cançons responen a gèneres i estils diversos com el flamenco, la chanson, tocs d’estil operístic, de música clàssica i de vals com la Perla, una de les meves preferides i de la que aconsello escolteu amb atenció la lletra. Un perla, molt ben descrit.
Amb relació al contingut de les lletres i al to general de l’àlbum LUX es diu que té un caire espiritual quan no religiós i inclús de recuperació o ressorgiment de la fe cristià-catòlica. Escoltant a Rosalia comentar el seu darrer treball, efectivament, li dona un sentit espiritual, místic amb habituals referències al misteri de la vida, la mort i a Déu. Però crec que ho fa amb un sentit transversal i molt personal sense excloure altres tradicions religioses i/o espirituals. Però al contrari d’allò que comenta Laura Freixes en el seu article a La Vanguardia del 8 de novembre no crec que, això i altres fets similars, signifiqui un retorn de la fe catòlica i menys si aquest possible retorn es basa en possibles modes o inspiracions musicals. Us recomano escoltar l’entrevista que li fa Carles Francino a Rosalia en el programa La Ventana i com s’expressa ella sobre aquest tema.
Tenint en compte d’on vinc i la formació en la que vaig estar submergit, quan sento donar a la paraula Lux un sentit espiritual em surt tot de seguit: Lux perpetua luceat eis (Que la llum perpetua els il·lumini). Forma part de la litúrgia catòlica de difunts. Crec que els difunts poca il·luminació ja necessiten. O la tenen tota, o no en tenen cap. Si ho encerto en llatí diria: Lux perpetua luceat nos. Perquè realment, en aquests moments, d’alta tribulació, la llum ens fa falta a nosaltres, els encara vius.
Manel Sanz