La normalització de conductes i discursos tòxics és un dels grans reptes de la nostra societat actual. Quan insults, actituds agressives o missatges de divisió es repeteixen fins a integrar-se en el dia a dia, deixen de ser percebuts com a anomalies i es converteixen en part del paisatge social. Aquest procés, sovint subtil, sovint descarat, és perillós perquè desdibuixa els límits del que és acceptable, erosionant els valors de convivència i respecte que haurien de ser innegociables.
El mecanisme és clar: idees que inicialment semblen radicals, com les que promou l’extrema dreta sobre immigració, feminisme o diversitat, s’infiltren lentament en el llenguatge quotidià. Frases com “els immigrants viuen dels ajuts públics»” o “el feminisme ha anat massa lluny” es repeteixen en converses informals, xarxes socials o mitjans de comunicació, fins que deixen de generar rebuig. Aquesta normalització no requereix que tothom hi estigui d’acord, sinó que es deixi de qüestionar. Quan les opinions ultres es disfressen d’opinions legítimes, el terreny ja està adobat perquè aquestes idees guanyin terreny polític i social.
El perill més gran, però, no són només els discursos en si, sinó la indiferència col·lectiva que els permet créixer. La manca de reacció, el silenci còmplice o la justificació amb un «s’ha de respectar la llibertat d’expressió» són formes de complicitat que debiliten la democràcia. Aquest desgast moral és gradual, però profund: quan ens acostumem a la crueltat o a la humiliació com a part del debat públic, perdem la capacitat d’indignar-nos, i amb això, la voluntat de defensar una societat justa. La millora, en aquest context, implica un compromís actiu per revertir aquesta tendència. Cal rebutjar la normalització de l’odi i defensar amb fermesa els valors de respecte, igualtat i dignitat. Això significa no callar davant la injustícia, qüestionar els discursos divisoris i educar per fomentar una consciència crítica. La convivència no és un dret automàtic, sinó una responsabilitat col·lectiva que exigeix vigilància constant. Només dient “això no és normal” podrem evitar que l’intolerable s’instal·li com a norma.
Rosa Maria Puig-Serra