Atònita, esmaperduda… Qualsevol adjectiu és l’adient davant dos temes que afecten directament a més de la meitat de la població: el dret a avortar i la prevenció del càncer. I ho dic com a dona, des de la meva òptica femenina.
El dret a l’avortament. Fa mal saber que encara avui estigui qüestionat. És evident que ha d’estar legislat i que és un dret al que t’has de poder acollir. Passar per un quiròfan és un tràngol amb conseqüències, si l’avortament està ben practicat es reduiran a posteriors controls. Però perquè no hem de poder avortar en un centre públic i perquè s’hauria de practicar per la via privada? Està clar que no depèn de l’objecció de consciència dels metges o metgesses sinó de la rapidesa en què es pugui practicar. Malauradament també depèn de la nostra geografia administrativa com s’està manifestant ara, en les intervencions en els plens dels parlaments autonòmics.
Quan jo era joveneta les dones no podiem avortar. La sortida era anar a llocs e els que es podien fer autèntiques carnisseries amb un greu i elevat risc de la vida de la dona. Això sí, si tenies o podies comptar amb medis econòmics agafaves l’avió camí de Londres o d’Amsterdam.
L’altra tema que em te bocabadada és el de la prevenció del càncer de mama que ha saltat pels aires a Andalusia amb milers de casos pendents d’estudis posteriors que no s’han fet i amb les dones ignorants de la seva situació.
Amb aquest tema em sento plenament identificada, tan que us l’explicaré. He estat dintre del programa públic de cribatges i en la darrera revisió l’estiu de l’any passat no se’m va detectar cap anomalia. Tot i així, cinc mesos mes tard, ja patint uns forts dolors d’esquena, se’m va diagnosticar càncer de mama amb metàstasi òssia, entengui’s columna vertebral.
La meva aposta ser no sortir de l’hospital públic per anar a un de privat tot i el negatiu pronòstic que se’m va comunicar. Em porta l’equip d’oncologia de l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau. Compten amb tots els medis per ajudar-me i, el que és tan impirtant o més, amb un equip de persones que són per damunt de tot persones, que atenen i et tracten amb eficàcia, amabilitat i fins i tot tendresa.
He estat ingressada tres cops, passant del servei d’urgències (estada en la UVI inclosa) a l’atenció en planta. En tot moment estant conscient he rebut un tracte magnífic per part de tothom, des dels sanitaris com pes equips d’infermeria i mèdics.
No pretenc plantejar si en un centre privat hagués passat el mateix o no. Tan sols pretenc explicar que, sense conèixer el diagnòstic, vaig apostar per la sanitat pública.
De residir a Andalusia, mai hagués tingut cap diagnòstic i hores d’ara estaria criant malves. No hi ha cap diferència entre una dona i una altra, el que està clar és que sí les marquen les decisions que es prenen autonòmicament. Veig per televisió imatges de les manifestacions de protesta, així com de les manifestacions de dolor i d’impotència. Em sento totalment identificada i només em queda dir que ploro amb elles amb l’esperança que les dones deixem de ser les víctimes.
Carme Grandas
Historiadora de l’art
