El fals debat per confrontar renovables i territori/biodiversitat és important. Però no perquè hi hagi possibilitats de continuar amb el model energètic fòssil que tenim, sinó perquè hem de fer-ho ràpid i bé.
El sistema energètic basat en la crema de combustibles fòssils és el responsable al món del 73,2% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH), i del 75,1% a Espanya (2023). Aquestes emissions es poden atribuir a només 122 empreses corporatives i estatals, 78 de les quals són del sector energètic fòssil i les principals responsables. Si no canviem de sistema energètic, l’emergència climàtica serà la fi de la civilització humana actual i posarà en moltes dificultats la resta de la vida en el nostre planeta.
L’important està en els detalls. La implantació d’un nou model energètic és un canvi disruptiu sense precedents, perquè s’ha de fer a gran velocitat i afectarà tots els aspectes de la vida. La reacció als canvis són naturals i previsibles, només cal veure Trump, Putin… Però també és importat tenir clar la necessitat d’establir criteris i escenaris factibles per fer aquesta gran transformació el màxim d’ordenada, amb la finalitat d’evitar mals majors i no empitjorar la cohesió social i augmentar les desigualtats.
Avui ja hi ha literatura científica i tècnica que demostra que els impactes de les renovables es poden minimitzar amb un bon planejament urbà i amb un adient marc normatiu; i amb la voluntat de fer un curós i respectuós desplegament de les instal·lacions i incloure-hi la implicació de la ciutadana en tots aquests canvis.
A Catalunya, que pel que fa a la implantació de renovables, anem a pas de tortuga i amb una oposició territorial important –és curiós, no passa amb les envellides i perilloses centrals nuclears catalanes–, el desenvolupament d’aquest marc normatiu també va amb molt de retard. La pionera Llei del canvi climàtic catalana (2017) ja establia quina normativa s’havia de canviar i quina era la nova legislació/planificació a aprovar. Res durant molt anys. Ara som a l’octubre de 2025 i encara esperem que hi hagi el consens polític i social suficient perquè el Govern aprovi el Pla Territorial d’Energies Renovables (PLATER) que impulsi la implantació d’infraestructures de producció energètica renovable.
El PLATER ha d’abordar el concepte «Renovables, sí» i decidir on i com instal·lar-les. És a dir, evitar zones protegides, prioritzar espais antropitzats i d’infraestructures compatibles o sòls degradats o agrícoles de baixa capacitat agroecològica, definir espais de possible compatibilitat agrària i energètica (agrovoltaica), impulsar l’autoproducció de proximitat però també les de gran format, etc.
Amb criteris de planificació i un mapa clar, les renovables a Catalunya podrien accelerar la seva instal·lació i fer un salt cap a la sobirania energètica de veritat, impulsar l’economia i avançar cap a la protecció del clima i el respecte per la biodiversitat.
Carmen García Lores