El passat 18 de setembre, escoltava pel Canal 24h de RTVE una notícia, en certa mesura una curiosa primícia: que la primavera de l’any vinent es faria entrega de la Medalla d’Or de la Comunitat de Madrid a la Vuelta Ciclista de España.
Automàticament vaig recordar les medalles entregades als escortes que el president de la Comunitat Valenciana tenia el dia en què la DANA portava la mort i la destrucció mentre ell gaudia d’un prolongat àpat de treball.
No m’hauria de sorprendre que s’emprin aquestes condecoracions fent-ne entrega a discreció quan millor convingui. Si bé en el primer cas es feien fotografies i la notícia s’escampava per les xarxes (X és la preferida) i pels mitjans de comunicació, en el segon cas es defugia el «bombo y platillo» per concentrar-se a aconseguir silenciar aquells que eren al voltant del president valencià per garantir la seva seguretat. Una seguretat personal que anava molt per davant de la dels seus ciutadans, per bé que igual no n’era conscient en aquella tarda del que feia i del que estava succeint portes enfora del restaurant. Les medalles eren per al president el que els avisos i actuacions no realitzats haurien estat per als afectats dels espantosos aiguats. Unes medalles de salvació, com pneumàtics per nedar a contracorrent.
En el cas madrileny, les medalles són les protagonistes d’una història diferent, amb el permís d’una Isabelita cascabelera, la imatge de la noia alegre, amb dosis d’ingenuïtat, vaja, una «castiza» que sap com llançar atacs verbals, sovint agressius, en què es barreja tot el que calgui calculant l’impacte immediat que tindran.
La nostra castissa, d’essència madrilenya al cent per cent, no tolera que «La Vuelta» hagi vist com manifestacions populars clamaven per una Palestina que està desapareixent esclafada per l’exèrcit més poderós de la zona. La ciutadania no ha volgut tancar el ulls sinó que els ha obert, i ben grans, per clamar contra matances sistemàtiques, contra la negativa de fer arribar l’ajuda internacional amb menjar, medecines i robes.
Cert, a mesura que avançava el seu recorregut, «La Vuelta» vivia, sobretot des del seu pas o no pas per Bilbao, escenes de rebel·lia de la ciutadania que s’anaven amplificant. Era de sentit comú pensar que l’arribada a Madrid seria diferent a la prevista per organitzadors i polítics. Polítics que van pagar vora els 400.000€ perquè acabés a la Cibeles. La foto final no es va poder fer, la foto final era per a la ciutadania manifestant-se, prenent un protagonisme que es va «robar» als polítics. No es va dubtar a carregar contra les manifestacions i es va arribar fins i tot a fer-se fotografies al costat de l’equip ciclista que duia estampat en la seva samarreta el nom que després de passar pel País Basc ja no hi apareixia: el d’Israel.
Però una foto envoltada pels ciclistes no va ser prou; el moment es va aprofitar per anunciar l’entrega de la medalla d’or a l’organitzadora de la cursa.
Queda clara la funció condecorativa de les medalles, una funció que és de ben fàcil adaptació a les necessitats de qui les entregarà. Fer propaganda, silenciar, tot serveix quan el reconeixement que suposa entregar medalles no sorgeix de la ciutadania, quan no es compta amb el consens públic.
Clar que sabent a hores d’ara que es tornarà a sol·licitar ser la seu d’uns Jocs Olímpics, la medalla destinada a «La Vuelta» es pot entendre com el preludi d’aquelles que, d’or, plata i bronze, es guanyen amb l’esforç per competir a tan alts nivells. A hores d’ara sembla que no s’ha pensat que l’esport olímpic agermana pobles.
Agermanaran les medalles de dos presidents que semblen viure en bombolles amb rèdits electorals ben diferents amb la ciutadania?
Carme Grandas
Historiadora de l’art
