Aquest any ha estat similar a l’estiu passat: he gaudit de les altes temperatures a la meva ciutat, a casa meva i he de delatar que té els seus avantatges. Abans, acostumava a anar a passar uns dies de vacances a altres indrets, fins i tot, podia patir temperatures més altes, ara em fa una mica de mandra i des de l’any passat he descobert el plaer de viatjar per Catalunya a zones on les temperatures són més apaivagades i la sortida lluny de casa, les reservo per altres mesos, aquest any, a l’octubre. Ara que puc escollir, ho aprofito, menys gent, preus més tancats i unes temperatures complaents. No té gaire sentit marxar amb aquestes temperatures a veure món, quan el que et demana el cos és no bellugar-te gaire per no patir una calda extrema.
Us preguntareu, aquesta introducció a què respon? Està justificada. En el trajecte amb autocar —defujo els trens tant com puc— cap al destí, vaig coincidir amb una senyora molt afable que m’explicà diverses coses de la ciutat de destí. La majoria les vaig utilitzar i d’altres les faré servir en un futur. Al viatge que durà un parell d’hores, li va sonar el telèfon tres vegades i des de la primera trucada, sabia que eren números desconeguts que cal incloure en trucades brossa, i la conversa derivà cap aquesta molèstia que patim i que se’ns va dir que se solucionaria, però el més greu és que un dia va rebre fins a vint-i-tres trucades. Jo he estat més hores a casa i també n’he rebut moltes i no acostumo a despenjar el fix, però no he arribat mai a aquest nombre i quan sona el mòbil i em mostra un número desconegut, sense nom, rebutjo la trucada.
Soc molt conscient que el món té altres problemes més urgents, però cal exigir una solució aquest destorb. Algunes conegudes i saludades contesten en català i diuen que pengen, jo pensava dir-los: si vol ser atès en català premi u, si vol ser atès en castellà premi dos, normalment pengen. Aquesta no és la solució. La solució és que prohibeixen a les empreses trucar a particulars per oferir-los serveis que no hagin demanat. Estem més connectats que mai i podem acabar incomunicats per sempre.
M’ha semblat oportú iniciar aquesta temporada amb un tema aparentment de poca importància, que no ho és. És l’article pont entre l’aturada estiuenca i l’arrencada de la nova temporada.
Me agrada leer cosas sobre nuestra cotidianidad sin paranoias. Pues tengo la sensación de una queja o cabreo permanente por todo. Es quizás producto de ser una sociedad de nuevos ricos que lo queremos todo ahora y ya, y si no nos quejamos.
Un punt de vista respectable
Les petites molèsties creen un estat d’ansietat que després es tradueix en els nervis a flor de pell i a nivell de carrer.
Tens tota la raó