Permeteu-me que aquesta vegada parli d’algunes batalletes personals.
Estudiava dret a l’UAB i necessitat d’alguns dinerons vaig aconseguir que l’ICONA (Instituto de Conservación de la Naturaleza) depenent del Ministerio de Agricultura em contractés per les campanyes d’incendis forestals dels estius dels anys 1973 a 1975. Seria els seus ulls i les seves orelles al camp d’aviació de Sabadell.
Per combatre els incendis forestals l’ICONA contractava avions de fumigació i un bimotor amb una capacitat d’uns 25 passatgers.
Es treballava de orto a ocaso i les meves funcions eren: Portar el control dels litres d’aigua llençats i de les hores volades de cada aparell, responsabilitzar-me de les comunicacions per radio i facilitar el rumb per arribar al incendi als hidroavions CL-215 basats a Reus. Cal dir que en aquella època els avions de fumigació no portaven radio i per la campanya d’incendis se’ls instal·lava una per comunicar-se amb la base. També tenia una altra emissora de radio amb la freqüència dels bombers i per tant feia de pont entre aquests i els avions.
Disposàvem dels següents avions:
Dos Thrush Commander amb motor radial. Un autèntic espectacle quan es posaven en marxa. La capacitat de càrrega era de 1.500 litres.
Una Piper Pawnee, crec que era un sol aparell, amb motor lineal d’explosió i amb capacitat de càrrega de 500 litres.
I el bimotor turbohèlix Twin O_er al qual, per la campanya d’incendis, se l’acoblava un dipòsit de 2.000 litres.
Tots aquests aparells eren de càrrega en terra.
L’any 1973 Espanya disposava de 2 hidroavions Canadair CL-215 amb motors radials i amb càrrega de 5.500 litres. L’any 1974 ja es disposava de 6 aparells i de 10 aparells l’any 1975.
Com a curiositat cal dir que el bimotor Twin O_er era pilotat pel comandant de Iberia Iñigo de Arteaga y Martin que anys més tard heretà els ftols nobiliaris de Duc del Infantado i Marqués de Santillana. Dedicava les seves vacances per fer aquesta activitat. Un enamorat del vol. Fumigant i fent la tasca de lluita contra incendis es vola lliurament i es demostren les habilitats extremes d’un bon pilot.
Els avions basats a Sabadell també feien funcions de vigilància aèria. Es dirigien al foc segons la localització donada pels bombers. Ja, a l’aire, navegaven per la coneguda tècnica por el humo se sabe donde está el fuego.
Els hidroavions basats a Reus demanaven el rumb en graus i em van ensenyar a calcular-ho. Disposàva d’un mapa de Catalunya i d’un transportador d’angles, un semicercle d’aquells de plàstic transparent que portàvem al cole. El centre del transportador es col·locava sobre Sabadell orientant els 0 graus al nord. Des del centre s’estenia un fil de cosir fins al lloc del incendi. El fil, passant per sobre de la graduació del transportador, marcava el rumb a seguir des de Sabadell.
La base consistia en una autèntica cabana de fusta sense parets i amb sostre de canyes. Es muntava i desmuntava per cada campanya. Allà convivia amb els pilots i els mecànics en una autèntic ambient de camaraderia i bon humor. Amb aquesta experiència va néixer la meva afició al món de l’aviació.
El darrer any l’ICONA em va donar uns diners amb la condició de tornar-los al finalitzar la campanya. Amb aquests diners vaig comprar a un amic un Seat 600 tronadíssim que portava una gran flor enganxada a la porta que s’obria en el senAt de la marxa. Així em desplaçava des de casa a Barcelona fins a l’aeroport i tornava.
I d’on treia la gasolina?. Els pilots m’ho van dir. Agafava una garrafa, obria el purgador de combustible situat sota les ales dels avions, omplia de gasolina la garrafa i desprès el dipòsit del Seat 600. El darrer dia vaig omplir l’interior del 600 de garrafes plenes de gasolina i vaig marxar de vacances al Pirineu. Però això, no ho digueu.
Manel Sanz