Un dels grans trets definitoris de les societats actuals és la desafecció. La de caràcter polític és, probablement, la més habitual. Les causes que l’expliquen són conegudes: falta de confiança en les institucions públiques, manca de credibilitat en la classe política i auge d’un individualisme que és una esmena a la totalitat a la convivència, la fraternitat i l’empatia.
A més, les dues conseqüències més palpables d’aquesta realitat són notòries: la baixada de la participació en els successius processos electorals i el creixement, elecció rere elecció, de formacions d’extrema dreta. És evident que cada ciutat, regió o país és un món amb les seves peculiaritats, però, a grans trets, aquests són els elements que s’han anat repetint en la darrera dècada a Europa.
La manca de confiança i de credibilitat en la política democràtica ve donada, també, per la sensació o la percepció de la ciutadania de no sentir-se representada a les cambres legislatives o per les polítiques que impulsen els governs. En aquest cas, i ho estem veient a diferents països del nostre entorn, el pluralisme social i polític que defineix les societats actuals no es tradueix sempre en discursos inclusius i amplis que tenen en compte el conjunt de la comunitat. S’imposen, en aquest sentit, relats on el que prima són elements identitaris que actuen d’element d’unió d’una part de la població i de divisió per una altra.
Dirigents com Trump, Milei o Ayuso aspiren, malgrat saber que no ho aconseguiran, a societats monolítiques i homogènies. El cas més extrem és el de Netanyahu, primer ministre d’Israel, que està decidit a exterminar tota la població de Gaza. Vol, costi el que costi, un país uniforme que destaqui per la seva manca de diversitat religiosa (i política). Una autèntica temeritat, per no utilitzar un terme pitjor.
A diferència de fa unes dècades, però, aquests líders no amaguen ni oculten les seves intencions. En altres paraules: fan gala de només governar pels ‘seus’. El gran problema d’aquestes actituds, no obstant això, és que els referents polítics conservadors, i també alguns de progressistes, estan copiant aquestes fórmules per evitar l’auge d’opcions polítiques d’extrema dreta. Un error.
Tinc la convicció que, en el món actual, un dels majors béns a preservar és el pluralisme. Les societats actuals, i les del futur, seran cada cop més complexes, i no n’hi haurà prou amb reconèixer aquesta diversitat, sinó que caldrà que els governants la tinguin en compte en cada una de les seves decisions. A més, la força del pluralisme és, en més d’una ocasió, el dic de contenció que té la població d’un territori per enfrontar-se a uns líders autoritaris o autòcrates que volen reduir llibertats i imposar un programa de govern prescindint de la separació de poders o dels drets fonamentals.
Per altra banda, els mitjans de comunicació també tenen un paper important a l’hora d’augmentar o reduir la desafecció política. Un dels exemples del segon cas és La noche en 24 horas, el programa nocturn d’actualitat política i social que presenta el periodista gallec Xabier Fortes i que destaca, més enllà del rigor informatiu, per la gran diversitat de tertulians que té. Aquest projecte mediàtic, en aquest sentit, compta amb analistes de totes les grans capçaleres impreses i digitals espanyoles, a més de politòlegs i sociòlegs. Hi ha veus progressistes i conservadores, fet que enriqueix l’anàlisi i demostra que és possible tenir un radar d’audiència molt ampli. Potser això explica el motiu pel qual aquesta temporada La noche en 24 horas ha batut un nou rècord de teleespectadors. Aquesta situació de diversitat contrasta amb alguns programes de cadenes privades com Antena 3 o Telecinco, però també amb alguns espais informatius i de debat dels mitjans públics de comunicació catalans (TV3 i Catalunya Ràdio) que, malauradament, continuen treballant des de la lògica de tertulians independentistes i no independentistes.
En tot cas, resulta evident que el pluralisme és una realitat palpable i que donar-li l’esquena com fan alguns polítics i alguns mitjans de comunicació allunya, encara una mica més, la ciutadania dels afers i assumptes de la vida pública. De nou, un error…i majúscul.
