ELS GANÀPIES

Gairebé tots hem experimentat la presència d’un ganàpia al pati de l’escola. També en altres circumstàncies, on algú barroer, arrogant i agressiu vol imposar no només les seves decisions, sinó també l’atemoriment del seu entorn. Això pot ser més o menys greu segons l’estructura social on es mogui. A l’escola, pot variar segons el capteniment dels mestres, però també de l’èxit que tingui el brètol en aconseguir una pleta d’acòlits i l’acoquinament de la gent afectada. Pel que es veu en l’àmbit internacional, els ganàpies tenen bastant èxit, només cal veure el paper d’estrassa que ha jugat un tal Rutte qui hauria de ser el cap de la colla de països bel·licistes.

Si es pot, cal mirar-ho fredament i reflexionar. I el primer que salta a la vista és la transcendència del que està passant. Si en la vida corrent, normalment els casos s’esvaeixen al cap d’un temps (quan el fatxenda marxa de l’escola, per exemple), aquí s’estan fent passos que afectaran la humanitat durant dècades. I una altra constatació: tot plegat és fruit d’un robatori, com queda patent en els casos dels dos presidents que, en cas de no ser-ho, estarien a la presó: Benjamí i Donald. En el primer cas, és una repetició del que els americans (immigrants) van fer amb les tribus índies autòctones: massacrar-los fins a tancar-los en reserves i quedar-se’n les terres. En el segon, traspassar part de la riquesa dels països que li riuen les gràcies a la seva, personal i nacional. Com si no s’explica que s’imposi un percentatge sobre el PIB de cada nació, i no una obligació de tenir un equipament militar determinat i una coordinació amb els veïns? No es demana que es tingui un portaavions més, o un determinat nombre de tancs, sinó que s’agafi diners de la sanitat, l’educació o les pensions, i es passin a mans de les indústries americanes (les cinc primeres del rànquing mundial de fabricants d’armament ho són). No sols això: es poden calcular els guanys, per exemple a la borsa, de qui disposa d’informació privilegiada (que amb una política erràtica és primordial) i una manca total d’ètica i estima per la veritat? Declaració catastròfica / baixa la borsa / compra / declaració apaivagadora / puja / ven. O per comparar amb el ganàpia de pati: quins beneficis en trauran els qui li riuen les gràcies, compartint indignitats en detriment de qui s’atura primer a sospesar-ne la necessitat i les repercussions i decideix segons el que considera millor per al seu país (i per extensió del món)?

El 30 de setembre de 1938, el president francès Daladier (que mantenia la frontera amb Espanya tancada, decidint la derrota de la República) i Chamberlain, signaren amb nazis i feixistes els acords de Munich, cedint els Sudets al Reich. El premier angles va tornar entre aplaudiments (vegeu vídeo de la BBC[i]). Aquell Rutte avant la lettre es va lluir assegurant que en una reunió prèvia a Berchtesgaden, li havia preguntat a Hitler si en tenia prou i no aniria més enllà i que aquest li hi havia que sí, que es quedés tranquil. Ho explicava amb tota l’estultícia: “Li vaig dir: un moment: entenc el problema dels Sudets, però ha de quedar clar que és tot el que vostè vol, i no hi haurà res més que vulgui després”[ii]. Passats uns moments, Hitler li va respondre que no volia res més dels txecs, que només volia els Sudets.

Sis mesos després, el 16 de març del 39, Hitler era a Praga proclamant el protectorat de tot el país. I encara no sis mesos després envaïa Polònia, esclatant la mortífera II Guerra Mundial. La bretolada del ganàpia, no aturat a temps, va costar desenes de milions de morts.

Ho va dir Sèneca fa dos mil cent anys[iii]: “Nervi belli pecúnia infinita” (Una infinita quantitat de diners és el nervi de la guerra). Que poc n’hem après.