Si un llegeix els diaris sovint o mira els informatius televisius amb una certa assiduïtat, constatarà que la queixa -referida, sobretot, al malestar social fruit de demandes incomplertes- ha anat guanyant terreny en el debat públic. Es pot afirmar, en aquest sentit, que l’ascens de la queixa en l’esfera cívica i política ha anat pràcticament en paral·lel a l’auge d’unes formacions nacionalistes, populistes o d’extrema dreta que proposen solucions fàcils a problemes cada cop més complexos.
Les manifestacions de les armilles grogues a França, les concentracions sobiranistes a Catalunya durant el procés independentista o les demandes de l’anomenada “Espanya buidada” en són clars exemples. Tots aquests casos comparteixen un comú denominador: el fet que els promotors i participants d’aquestes iniciatives reclamaven o reclamen als seus governants mesures econòmiques, socials o polítiques que pal·liïn el seu malestar.
Amb tot, la queixa s’ha anat estenent cada vegada més en tots els àmbits, i els mitjans de comunicació ja no només cobreixen les mobilitzacions polítiques de determinats sectors socials, sinó que cada cop més donen veu a col·lectius les sol·licituds dels quals responen al que es podria anomenar la crisi de la sobreabundància. Dit d’una altra manera, fruit de la nostra qualitat de vida, que és conseqüència del bon nivell de prosperitat econòmica i de progrés social, aspirem sempre a majors quotes de benestar i/o comoditat. Desitgem, per exemple, que l’ascensor del nostre bloc de pisos o que la línia de metro que agafem per anar a treballar funcioni correctament i que se’n faci, per una banda, la revisió periòdica i, de l’altra, les tasques de millora i modernització necessàries, sense que en cap dels dos casos suposi cap incidència o canvi per a nosaltres. I aquest tipus de situacions, que en altres èpoques responien a qüestions quotidianes, ara s’han convertit en notícia quan aquesta hauria de ser, precisament, quelcom que respongui a un fet inusual o excepcional, o a una injustícia de matriu econòmica, social o política.
És evident, no obstant això, que cada cas és un món i que tot és (o hauria de ser) perfectible. Però soc dels que pensa que, en línies generals, molts ciutadans d’altres continents del món donarien el que fos per viure com ho fem a Espanya o a bona part dels països del continent europeu. Tenim dues coses que molts altres indrets del món no tenen: pau i llibertats polítiques, i un estat del benestar, certament, millorable, però que ha capgirat i millorat la qualitat de vida de moltíssimes persones.
Potser, i només és un suggeriment, seria desitjable que determinats mitjans de comunicació posessin més el focus en les mancances socials, polítiques, sanitàries i econòmiques que pateix la població que viu en zones en guerra, que ha sofert un devastador efecte del canvi climàtic o que resideix en un país que té un sistema autoritari que reprimeix la dissidència política. O que aquests diaris, canals de televisió o emissores de ràdio subratllessin les millores i les transformacions que ha experimentat el nostre país en les darreres dècades. Potser aleshores ens n’adonaríem de fins a quin punt som afortunats d’haver nascut on hem nascut… i que certes queixes no són res al costat de les seves.
Cal, però, destacar que aquest benestar, sobretot el material, que gaudim a la nostra societat és possible per l’espoli dels recursos del sud global per comptes de les empreses i multinacionals amb matriu al nord econòmic, sovint amb la connivència dels governs estatals, entre ells, d’exmetropolis colonials.