Així, en femení, perquè elles són la gran majoria. La cura de persones dependents sovint es considera un assumpte privat, però és innegable que té una dimensió col·lectiva que continua poc reconeguda. L’economia d’un país es sosté, en part, gràcies a molts treballs no remunerats, etiquetats com a no productius, que són fonamentals per al benestar social.
Són invisibles? En un context d’individualisme la carga compartida s’ha volatitzat. Els neuròlegs, per exemple, solen centrar-se exclusivament en els malalts, deixant al marge la impotència, l’ansietat, les renúncies, l’esgotament i l’aïllament de les cuidadores, que també són, en essència, pacients amb necessitats d’atenció.
A Catalunya, segons les darreres dades, hi ha més de 300.000 persones adultes reconegudes amb algun grau de dependència, de les quals unes 70.000 requereixen suport continu. Aquesta xifra, però, podria ser encara superior, ja que moltes persones no han estat valorades ni reconegudes oficialment com a dependents.
Pel que fa als recursos, les residències privades a Catalunya tenen un cost mensual que oscil·la entre 1.800 i 3.500 euros, una quantitat inassumible per a moltes famílies. En canvi, les residències públiques, més accessibles econòmicament, pateixen llistes d’espera que poden allargar-se entre dos i tres anys, segons la zona. A més, tot i que la normativa estableix que la Generalitat hauria de resoldre les sol·licituds de reconeixement de dependència en un màxim de sis mesos, en la pràctica aquest procés pot demorar-se entre sis i dotze mesos, deixant moltes famílies en situació de vulnerabilitat.
És imprescindible visibilitzar i valorar el paper de les cuidadores, així com garantir recursos i suports públics que alleugin la seva càrrega i dignifiquin aquesta tasca essencial.
Rosa Maria Puig-Serra
Este es un tema hoy de plena necesidad que el periodismo del día a día toca poquísimo. Seguimos en la superestructura política. Gracias por esa mirada a las personas.