Si una política destinada a conservar la biodiversitat d’un territori, tingués com a conseqüència que any rere any el nombre d’espècies d’animals disminuís, gosaria dir que és una política mal dissenyada o mal aplicada quan el resultat ha estat totalment el contrari al desitjat. Posem altres exemples: si una política sanitària s’enfoqués a reduir el temps d’espera per a determinades operacions, i una educativa per a disminuir el fracàs escolar, i que les estadístiques demostressin que tant un com l’altre, s’incrementés estaríem a la mateixa situació: o la política sectorial no està ben pensada o no se sap aplicar.
Què passa doncs amb la política lingüística de Catalunya on l’ús social del català no para de disminuir, fins al punt que menys de la meitat de la població fa servir normalment el català segons les darreres dades, especialment al sector dels joves? Ha estat una mala política? No ha estat ben aplicada?
Darrerament intento copsar la realitat d’aquesta situació. Al transport públic, a una terrassa fent una cervesa, en qualsevol botiga… m’adono que hi ha grups de joves que per la seva edat aparent (ningú la porta retolada al davant), necessàriament han hagut d’estudiar sota els paràmetres del model de la immersió lingüística. Malgrat tot, no utilitzen el català en les seves expressions orals.
Per què succeeix això? No soc expert en la matèria, per tant, em limito a expressar els meus pensaments. En primer lloc, penso que alguns han fet antipàtica la llengua catalana, amb la seva voluntat d’imposició, del menysteniment d’altres llengües, les sancions, les quotes musicals que obliguen a escoltar cançons veritablement horribles per les emissores del país, etc. Tampoc la folia del procés ha ajudat en res a causa de l’aiguabarreig de conceptes que va fer i de l’apropiació per alguns d’allò que és de tots els catalans, sense oblidar la resistència per part de posicions dretanes cada cop més amb més força al conjunt d’Europa.
Quan les meves filles eren petites, el model per fer el català atractiu era simpàtic: la Norma, dient allò que “el català és cosa de tots”. Era un missatge positiu, amb un dibuix que recordava una mica l’activisme dels “Més petit de tots” de la Lola Anglada. I de fet aquells van ser anys d’increment a l’ús social del català.
Hi ha una possible segona causa que m’ha fet veure algun amic: és l’assimilació de l’ús del català amb el poder. És a dir, els professors (que manen a les escoles), els ajuntaments (que manen a la nostra vida de cada dia), les oposicions (que determinen l’accés a un lloc a l’administració)… tot és en català. I és evident que el jovent (ara i sempre) ha rebutjat el poder, ha estat contestatari. I potser la meva generació vàrem tenir que lluitar per poder parlar i escriure la nostre llengua i per sort a ells no el cal
Per tant, a la manca de l’ús social del català hi ha raons polítiques i també sociològiques, algunes d’equivocada resistència. Sigui com sigui, les polítiques que s’han fet fins ara han resultat manifestament insuficients, malgrat l’esforç de milers de voluntaris que dediquen una part del seu temps a la seva parella lingüística, una feina que és d’admirar. Però alguna cosa no funciona a la formulació actual i les estadístiques ho demostren clarament.
Finalment, aquest dimarts, el Pacte Nacional per la Llengua ja és una realitat, després de quatre anys d’anar-hi al darrere. El document fixa com a grans objectius guanyar 600.000 nous parlants de català en cinc anys i garantir-ne l’ús amb normalitat en tots els àmbits. Per aconseguir-ho si esmerçaran importants recursos econòmics. Però quan hi ha un objectiu fixat, tot el que no són comptes són contes. Serà ben senzill calcular si d’aquí a cinc anys hem guanyat 600.000 nous parlants; si no s’assoleix aquesta fita, acumularem un nou fracàs a la nostra política lingüística.
Desitjo fermament que sigui així. Que Junts per Catalunya no s’hagin adherit al pacte no albira cap cosa bona.
Ferran Vallespinós
Doctor en Biologia i Investigador del CSIC
Alcalde de Tiana (1995’2007)
