Walter Lippmann, en la seva cèlebre obra Public Opinion (1922), plantejava que el govern democràtic requereix una elit il·lustrada que actuï guiada per un sentit de responsabilitat superior. Aquesta elit no es defineix per la seva riquesa o posició social, sinó per la seva capacitat de discerniment i per un compromís ètic amb l’interès general. Lippmann no idealitzava les masses ni els líders, però confiava que certs quadres dirigents —formats, prudents i conscients de les complexitats de governar— actuarien sota el que podríem anomenar un imperatiu moral: una obligació de pensar més enllà dels seus interessos immediats, fins i tot a contracorrent de l’opinió pública.
No obstant això, la deriva dels lideratges contemporanis sembla apuntar en direcció oposada. L’espai públic ha estat colonitzat per figures que menyspreen el deure moral, que fan de l’insult una forma de capital simbòlic, i que promouen una visió profundament narcisista del poder. En lloc de representar els interessos col·lectius, molts líders busquen validació personal, celebrant la seva irreverència com si fos valentia, confonent autenticitat amb grolleria. La frase vulgar —»que em besin el cul»— pronunciada per un dirigent en funcions, no és només una anècdota desafortunada, sinó és el símptoma d’un deteriorament més profund del llenguatge i del sentit institucional.
Com s’ha arribat a aquest punt? Part de la resposta està en el descrèdit acumulat per les institucions, la creixent desconfiança cap a les elits i el poder desmesurat dels mitjans i plataformes que recompensen l’escàndol per sobre de l’argumentació. Però també en una concepció degradada del lideratge, que ha reemplaçat la deliberació per la confrontació constant, i la visió estratègica per la reacció immediata. La política s’ha convertit, en molts casos, en un camp de batalla d’egos on l’important no és governar sinó vèncer, no dialogar sinó humiliar, no construir sinó resistir.
Aquest gir no és neutre. L’absència d’una ètica del servei públic té conseqüències materials com són les decisions erràtiques, polítiques improvisades, retrocessos en drets i una fractura cada vegada més gran entre representants i representats. Quan es normalitza la grolleria, es desactiva la crítica raonada; quan es promou la desconfiança com a norma, es dificulta la cooperació social. La cultura política s’empobreix i, amb ella, les possibilitats de construir un projecte comú.
Recuperar l’imperatiu moral no és una tasca nostàlgica, sinó urgent. Implica reconstruir un horitzó normatiu que torni a situar el bé comú com a centre del quefer polític. No es tracta d’esperar líders perfectes, sinó d’exigir-los responsabilitat, coherència i respecte. I d’assumir que una democràcia sense exigència ètica és una democràcia buida, incapaç d’enfrontar els desafiaments complexos del nostre temps.
Héctor Santcovsky
One thought on “ON VA QUEDAR L’IMPERATIU MORAL EN LA POLÍTICA?”