Una dona de mitjana edat ha estat trobada morta al seu pis, en un barri popular de Barcelona. L’ha descoberta el seu fill, alarmat perquè la seva mare no responia a les seves reiterades trucades. Un silenci que s’allargava massa. Ara se sent culpable de no haver-hi anat abans, convençut —encertat o no— que hauria pogut evitar la tragèdia.
Em parlen d’ella. Es va casar molt jove i aviat va començar a sospitar que el seu marit amagava una vida paral·lela: una agenda plena de nois joves i d’homes no tan joves. Ell mai no li va reconèixer res. Quan ella, confusa, preguntava, la desqualificava: li deia que era una boja paranoica, amb la ment malalta i retorçada.
Ella només sabia que, després del segon fill, ell ja no la tocava i que els carrers anaven plens de xarrameques.
Els menyspreus van anar en augment, com també les depressions sovintejades. I aquells somriures burletes… tampoc ajudaven. Les amigues del barri van haver de fer-se càrrec d’ella, davant la indiferència d’un marit impassible i d’uns fills desconcertats i perduts.
Algú decideix que cal fer-li una autòpsia. Hi ha massa indicis que apunten a una mort voluntària.
Comento el cas amb una persona d’ordre, i la seva resposta em deixa glaçada:
—És clar que el marit va amagar la seva homosexualitat. T’imagines el mal que hauria pogut fer si ho hagués dit?
Rosa Maria Puig-Serra