La vida sempre ens passa per dos plans: el pla personal i el pla col·lectiu. Òbviament el pla personal és el més important, doncs ens preocupa la salut, la feina, la família i l’estabilitat econòmica. No cal dir que espero i desitjo que aquest vessant individual li vagi bé a tothom que conec. Ara bé, l’altre pla –el col·lectiu, el general, el compartit– no sempre ens somriu; i si ens somriu, no ens somriu en tots els apartats. Però actualment tinc la sensació, miri on miri, que tot està fosc; i si encara no està negre del tot, s’està enfosquint per moments.
S’acaben de complir cinc anys de la pandèmia de la COVID-19 i encara n’arrosseguem derivades. Què va passar a tantes residències de gent gran? Qui es responsabilitzarà de les morts de tants avis i àvies? A quanta gent li ha quedat una covid persistent? Qui es va enriquir amb el sobrepreu de les mascaretes? Quants cops mutarà el virus?
S’acaben de complir també tres anys de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia i en tot aquest temps no hem parat de comptabilitzar morts, ferits i bombardejos. A sobre, Estats Units hi està ficant el nas d’una manera barroera que potser ens acosti al final de la guerra però ens allunya de la solució; són dues coses diferents, no ben bé iguals.
El conflicte Israel-Gaza sembla no tenir aturador. La destrucció del territori palestí és clara i les imatges esfereïdores. L’intercanvi de presoners, d’una i altra banda, es una bona notícia; però es fa en condicions pèssimes, amb errors evidents i amb una exhibició impúdica dels hostatges i dels taüts.
Europa ha perdut el seu paper al món, ha deixat de ser referent per passar a ésser actor secundari. Les línies ara es dibuixen a Moscou, a Pequín i a Washington. L’Antic Continent –que tant ha aportat a la humanitat en matèria de democràcia, de cultura i de saviesa– ara es troba en un foc creuat que no sap com llegir, com entomar, com amagar-se’n.
Les relacions govern-oposició a Espanya estan esmicolades. Cada frase del PP afegeix més tensió a la política, l’escalada verbal és imparable. El consens és una utopia, el diàleg és inexistent i l’acord és impossible.
Ningú facilita la governabilitat: ni a Barcelona, ni a Catalunya, ni a l’Estat. Ja no parlem d’encontres sinó de xantatges. Ja no parlem d’acords sinó de rendicions. Ja no parlem de punts en comú sinó de sacrificis mutus.
Les eleccions arreu del món són un sobresalt. Trump està desenvolupant el seu pla d’una manera dràstica i ferotge. Els ultres assoleixen la segona posició a Alemanys. Meloni es consolida dia a dia a Itàlia. Putin fa i desfà al seu país; més «desfà» que «fa», per cert.
A nivell domèstic, Abascal és percebut com un salvador allà on va. Sílvia Orriols, com taca d’oli, està expandint el seu discurs pel país. Feijóo assumeix els postulats de Vox i Junts, els d’Aliança Catalana.
El cas Pelicot ha sacsejat França: ni en el pitjor malson ens haguéssim imaginat que un marit –i molts altres homes– podia fer a la seva muller el que s’ha sabut; i ara que començàvem a interioritzar l’afer, ens assabentem que un cirurgià gal va agredir sexualment 300 nens i nenes. Seran ambdós casos la punta d’un iceberg que conté ignomínia, perversió i fàstic?
Bé, el panorama és desolador, rúfol i ple de núvols grisos. El contemplem amb una barreja d’impotència, de tristor i de malenconia. Hem de reaccionar, és clar. Però no sabem com, tot i que sí sabem per què. Diuen que després de la tempesta ve la calma. A veure si és cert, per esperar-ho que no quedi.
Xavier Barberà
Filòleg
@xbarberam
Mejor imposible. Una reflexión a tener en cuenta y para compartir. Gracias.