Donald Trump va jurar el càrrec de president dels Estats Units per segona vegada i tot apunta que el seu mandat serà molt pitjor que el primer. La signatura dels primers decrets així com les seves primer intervencions públiques presagien quatre anys marcats per un nacional-populisme extrem, un autoritarisme propi de temps que donàvem per viscuts, i d’una política sense regles que no respecta ni té en compte el paper de les institucions públiques, la ciència, les minories socials, els mitjans de comunicació, i els límits i els organismes internacionals.
El president nord-americà ho fia pràcticament tot a la carta de la por. Dit d’una altra manera, desitja i treballa perquè la ciutadania que no l’ha votat i que s’oposa al seu estil d’entendre la política senti temor i, per tant, es resigni a la posada en marxa d’un programa de govern que conté mesures i polítiques que contravenen la legalitat, que no són de la seva competència o bé que vulneren drets fonamentals. És la mateixa estratègia que va emprar Vladímir Putin amb la invasió russa a Ucraïna. Es pensava que la por i la intimidació militar li permetrien conquerir ràpidament una part del territori ucraïnès i que la població del país presidit per Volodímir Zelenski es plegaria ràpidament als seus dictats. Però això, com és sabut -i també gràcies al suport militar i econòmic occidental- no ha ocorregut.
Tornant a Trump, és una realitat que la seva campanya electoral presidencial va estar marcada clarament per la por. O, millor dit, per la utilització, en benefici propi, de la por que sent una part de la població, sobretot de classe treballadora, davant els successius canvis socials i tecnològics que estan experimentant les societats occidentals. En aquest sentit, el mandatari estatunidenc simplificava i reduïa una realitat cada cop més canviant i complexa i, en comptes d’oferir, com hauria fet qualsevol líder polític mínimament assenyat, possibles solucions a qüestions i reptes com la digitalització de l’economia, els baixos salaris, la precarietat laboral o l’accés a una millor formació, el líder ultraconservador assenyalava -com fan tots els nacionalismes- com a responsable i causant del seu malestar els immigrants.
La seva obsessió per aquest tema, que cada cop centra més l’agenda política global, només s’explica per la seva voluntat de retornar a un país que no ha existit ni existeix. Per moltes deportacions que dugui a terme, Estats Units continuarà sent un país la fortalesa del qual rau en la complexitat i barreja del seu pluralisme social, polític, lingüístic i religiós. O és que, per exemple, els nord-americans volen prescindir dels jugadors de bàsquet d’origen afroamericà que són aplaudits i admirats per haver contribuït a guanyar mundials o medalles olímpiques? I el mateix es pot dir d’actors, actrius, cantants, músics, escriptors…
Donald Trump va convèncer part dels seus conciutadans i conciutadanes, aprofitant el temor i la sensació d’abandó que senten envers els poders públics, que si ell era president s’acabaria la immigració i, en conseqüència, que recuperarien l’horitzó de prosperitat i certesa perduts. Res més lluny de la realitat. Tanmateix, per a Trump era la solució màgica, fàcil i populista per guanyar els comicis i, suposadament, resoldre d’una tacada tres qüestions que preocupen a la ciutadania nord-americana: la desconfiança cap a la classe política, l’evolució de l’economia i la immigració.
La paradoxa de tot plegat és que el líder republicà va ser capaç d’oferir una falsa esperança a aquests electors. Aquesta és una qüestió que hauria de preocupar als demòcrates. És a dir, el partit hauria de reflexionar sobre com és possible que treballadors de zones humils hagin passat de recolzar, durant dècades, la seva formació a votar una figura com Trump. Amb tot, aquest no és només un fenomen exclusivament nord-americà, sinó que al Regne Unit, França, Holanda, Alemanya o Àustria molts electors de zones treballadores o industrials han passat d’abraçar opcions progressistes a defensar postulats d’extrema dreta. Per pensar-hi.
En tot cas, els demòcrates tenen ara un doble repte majúscul. Per una banda, vertebrar un relat polític que no només faci front a les polítiques de Trump, sinó que trobi solucions als problemes concrets que té la ciutadania. Això, amb el temps, és el que oferirà un horitzó d’esperança als seus potencials electors i serà, en conseqüència, el que frenarà l’ús, que fa el president estatunidenc, de la por en determinats segments socials. I, per l’altra banda, la construcció d’un espai polític molt ampli que vagi molt més enllà de les sigles demòcrates. Un espai polític on s’hi puguin sentir acollits des de sectors progressistes com els que pot representar Bernie Sanders fins a exdirigents republicans disconformes i molt crítics amb la línia de l’actual govern passant per senadors i diputats demòcrates més centristes o moderats, les minories menyspreades pel mandatari nord-americà, i moviments socials o plataformes cíviques que defensen la lluita contra el canvi climàtic, els drets dels immigrants o una política basada en el respecte i l’acord.
No són temps fàcils per a les democràcies liberals. Els partits polítics, especialment aquells que defensen les institucions públiques, el diàleg entre diferents, el progrés col·lectiu, i la importància per a la convivència dels drets i els deures, han d’aixecar la veu en moments com aquest i saber articular propostes que aglutinin majories molt àmplies. És l’hora, per tant, de la generositat i de l’amplitud de mires. Potser, per això, és l’hora que el Partit Demòcrata apel·li a aquell vell (i tan actual) eslògan federalista d’unió en la diversitat si vol el 2028 tornar a la Casa Blanca. El temps, com sempre, dirà la seva.
