El terme multiculturalisme denota un tipus particular d’enfocament polític que pot utilitzar-se per a la gestió de societats culturalment diverses. En aquest model, les cultures dels grups minoritaris no dominants reben el mateix reconeixement que la cultura del grup dominant. Així doncs, aquest enfocament implica reconèixer i respectar les necessitats culturals dels grups minoritaris, tenint en compte que les seves creences i pràctiques poden diferir a les del grup dominant i adaptant les lleis, normes i reglaments per a que les minories puguin adherir-les a la seva pròpia cultura.
A més, desmenteix la idea d’Estats-nació homogenis, vinculant drets culturals amb igualtat social i protecció contra la discriminació. Les minories poden gaudir de drets i institucions multiculturals a canvi d’acceptar els principis bàsics de l’Estat de Dret. Tot i així, en la pràctica la política multiculturalista varia molt depenent del país i el moment en el qual s’ha aplicat.
El multiculturalisme varia d’un país a un altre per una sèrie de raons: com les diferències en la cultura del grup majoritari dominant, les diferències en la història de la immigració, les diferències entre esl grups minoritaris nacionals autòctons i les diferències en la forma en la que els grups minoritaris que viuen en diferents països desitgen ser reconeguts i acollits. El multiculturalisme, a més, també varia com a resultat d’esdeveniments específics que han tingut lloc a cada país i de les mesures polítiques que s’han adoptat en resposta d’aquests esdeveniments.
Quan parlem de ciutadania dins els Estats, existeixen dos models amplis i generals de diversitat cultural. En el primer cas, parlem de diversitat “multinacional”, entesa com a resultat de la convivència de nacions que voluntària o involuntàriament s’han incorporat a un únic Estat. Dins del que s’acostuma a anomenar “minories nacionals”, es pot fer una distinció entre el que es considera grups indígenes (Maoris a Nova Zelanda, aborígens a Canadà i Austràlia, indis americans, etc.) i grups nacionals subestatals (vascs i calatans a Espanya, valons a Bèlgica, quebequesos a Canadà, etc.). Les reinvidcacions d’ambdós grups acostumen a anar relacionades amb demandes d’autogovern, reconeixement de drets culturals, autonomia i representació política.
En el segon cas, parlem de diversitat “politènica”, entesa com la diversitat cultural resultant de la immigració d’individus amb particularitats ètniques o culturals que busquen integrar-se en la societat i que se’ls accepti com a membres de ple dret en la mateixa. En conseqüència, el seu objectiu no és convertir-se en una entitat política separada, sinó modificar les lleis i institucions de la societat que els acull per a que sigui més permeable a les diferències culturals.
El segon cas és només un aspecte d’un ressorgiment ètnic més ampli en les democràcies occidentals, en el que diferents tipus de minories han lluitat per noves formes de ciutadania multicultural que combinen tant mesures antidiscriminatòries com formes positives de reconeixement i adaptació. És evident que la ciutadania multicultural dels grups immigrants no implica el mateix tipus de reivindicacions que les minories nacionals, però ambdós grups formen part de la realitat multicultural de les societats occidentals en l’actualitat.
A partir de 1970 fins a l’actualitat, hem presenciat a Europa el que alguns autors anomenen l’auge i el declivi del multiculturalisme, narrativa que captura les tendències generals del multiculturalisme en els últims 50 anys.
Des dels anys 70 fins a mitjans de la dècada dels 90, en totes les democràcies occidentals es va observar una clara tendència cap a un major reconeixement i acomodació de la diversitat a través d’una sèrie de polítiques multiculturalistes i de drets per les minories. Aquestes polítiques varen ser recolzades tant a nivell nacional en alguns Estats com per organitzacions internacionals, i implicaven un rebuig cap a les idees anteriors de nacions unitàries i homogènies.
Tot i així, des de mitjans dels 90 hem assistit a una reacció i un retrocés del multiculturalisme, i una reafirmació de les idees de construcció nacional, valors i identitats comuns i ciutadania unitària, fins i tot, impulsat per certs sectors polítics, a una crida pel “retorn de l’assimilacionisme”.
Aquest retrocés es dóna degut al temor dels grups culturalment majoritaris a que l’acceptació de la diversitat hagi anat massa lluny i posi en risc el seu mode de vida. Aquesta por s’ha expressat, per una banda, amb l’auge de partits polítics nativistes i populistes de dretes arreu d’Europa; segons Popu-list, el vot a Europa de la dreta radical, al 2004, era del 5% i, al 2019, va passar a ser el 15%.
D’altra banda, el declivi també es pot percebre en el sector polític de centre- esquerra, on es creu que el multiculturalisme no ha ajudat a les pròpies minories, ja que no ha abordat les causes subjacents d’exclusió social, econòmica i política i pot haver contribuït involuntàriament al seu aïllament social. Com a resultat, fins i tot els moviments polítics de centre-esquerra que inicialment van defensar el multiculturalisme, com els partits socialdemòcrates a Europa, han donat un pas enrere i han passat a un discurs que posa l’accent en la “integració cívica”, la “cohesió social”, els “valors comuns” i la “ciutadania compartida”.
Daniel Inglada i Albert