Una de les batalles actuals en el món democràtic gira al voltant del lideratge polític. La dreta populista i extrema ha imposat un debat basat en la cridòria, la desqualificació, la mentida, la polarització i l’extremisme. Les eleccions europees han demostrat el seu avanç, sense que s’entrevegi una neutralització dels seus plantejaments. Tristament, a Catalunya també estem tenint el nostre trosset de polarització malgrat el posicionament de Salvador Illa d’intentar refredar el debat. Possiblement la pròpia crisi d’ERC i les expectatives judicials de resoldre els problemes de dirigents de Junts sigui un dels factors. Veurem amb el temps si Catalunya osci·larà vers el clima polític d’Espanya o pot romandre en la situació actual.
Durant anys, l’opinió pública admirava líders polítics visionaris, com De Gaulle, Willy Brandt, Kennedy, Churchill, Dubcek i Delors, que es preocupaven pel món i l’entorn. Lideratges efectius que representaven lideratges heroics, exemplaritzants, aglutinadors, amb una idea clara del seu projecte i una capacitat per generar confiança i transmetre il·lusió, esperança i valors.
A partir dels anys 2000, es va començar a parlar de lideratges post heroics, curtplacistes, poc carismàtics i no precisament visionaris. En plena efervescència neoliberal, les grans empreses, bancs i fons d’inversió dominaven el creixement econòmic, i els seus líders eren vistos com els nous conductors de la humanitat. El Fòrum de Davos reforçava aquestes estrelles emergents, que desprestigiaven la política i la seva legitimitat. La fi de les ideologies de progrés, el fracàs del “socialisme real” i el declivi socialdemòcrata van ajudar a l’ocàs de models innovadors de lideratge polític, emergint un model més modest, pragmàtic i poc ambiciós.
Avui dia, els lideratges hegemònics s’han convertit en models en els quals prima una adhesió al líder per la seva capacitat d’enfrontar-se de manera simple, polaritzada i demagògica. Aspira a debilitar les institucions democràtiques, presentar-se com a salvador de la pàtria, deteriorant la independència del poder judicial i controlar els mitjans de comunicació. Exemples d’aquests líders inclouen Putin, Trump, Netanyahu, Bukele, Orban i Milei, que desprestigien els seus adversaris, usen fakes i simplifiquen els seus missatges per captar l’atenció de les masses.
Aquest lideratge fort emergent té punts en comú amb les figures històriques dels “homes forts-dictadors”. Quan els fets són bons, s’atribueixen el mèrit; quan són dolents, fan que els mitjans de comunicació els esborrin. Els problemes es deuen a condicions externes o a accions enemigues. La calúmnia i les fakes són les principals eines de construcció de la seva agenda política.
És important pensar en altres models de lideratge, ja que la veritat és substituïda per simplificacions i mentides que porten la ciutadania a adherir-se a posicions maximalistes i irracionals. Cal reconstruir un relat de progrés, que fugi d’extremismes i retòriques buides, i que sigui categòric en la construcció d’un nou tipus de lideratge més atrevit, clar, contundent, il·lustratiu i visible en la seva comunicació.
Avui dia, no hi ha prou exemples d’iniciatives per combatre l’extrema dreta i els seus discursos polaritzats i simplificats. Les dretes clàssiques, atrapades en la seva competència amb l’extrema dreta, es proposen no quedar enrere en el desprestigi de les polítiques de progrés, sumant-se a posicions demagògiques.
En conclusió, queda molt per fer. Cal saber si els sectors de progrés seran capaços de prendre la iniciativa i deixar la posició defensiva per encaminar-se cap a un model de lideratge compromès, proactiu i innovador, que neutralitzi i superi aquests discursos injustos que deterioren la democràcia.
El temps que ve estarà ple de situacions que requereixen una superació de la situació actual, d’un ferm combat a les posicions il·liberals, i d’una posició proactiva de defensa del model democràtic de l’estat social de dret, però sobre tot de ser molt exemplaritzant de que altre model és possible. Això també requereix una escolta diferent, activa, segurament innovadora, i fins i tot pensar si no cal ja lideratge disruptiu respecte a la comunicació i interacció amb la ciutadania i els actors principals.
El repte és d’una magnitud monumental, i pel benefici de tots cal actuar. Ara falta saber si els partits democràtics seran capaços d’entomar el desafiament que representa aquesta complexa situació i ser capaç de crear prou revulsius per transformar l’adversa i hegemònica situació que avui està exercint l’extrema dreta arreu.
Héctor Santcovsky
Sociòleg i politòleg