Recentment el govern de la Generalitat ha aprovat el projecte de llei de memòria democràtica de Catalunya. Ara vindrà el corresponent tràmit parlamentari, abans de la seva aprovació, i ja tindrem temps de seguir parlant de l’esmentat text legal i de la seva evolució. Per això avui creiem oportú aturar-se en el concepte «memòria», independentment de si el seu adjectiu és «històrica» o «democràtica».
El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, com a primera accepció, ens diu que memòria és «facultat de recordar». En una altra la defineix com a «relació de fets particulars que s’escriuen per il·lustrar la història». No apareix el sintagma «memòria democràtica» o «memòria històrica», mots que hem incorporat al llenguatge polític i periodístic aquests darrers anys però que encara no tenen un reflex al diccionari com sí el tenen «memòria testamentària», «memòria intermèdia» o «memòria volàtil». Així, paraules com record o història estan associades a memòria.
Però no n’hi ha prou amb recordar una persona o un episodi, tot i que sigui el punt de partida. El següent pas és reivindicar-la, si la prenem com a referent, o evitar-la, si la considerem negativa per al progrés o envers la justícia social.
La memòria també pot ésser un exercici de nostàlgia, legítim, comprensible i natural. Ens plau pensar en aquells moments feliços i positius. Som conscients que van existir i que, consegüentment, es poden tornar a repetir. Però la melangia ens deixa ancorats en el passat i no ens dona prou forces per avançar.
Cal prendre’s, doncs, la memòria com a reivindicació de quelcom esdevingut que ens aporti prou elements per comprendre el present i, sobretot, per encarar el futur. És necessari assumir-la no com a simple homenatge, que també, sinó com a mirall d’un país que volem millor, d’una societat que somiem més humanista i d’unes polítiques que esperem siguin justes. Perquè a la memòria li han sorgit enemics que creiem oblidats i superats: la ultradreta, el presentisme, el negacionisme, l’anarcoliberalisme, el revisionisme, el trumpisme. Corrents tots ells que consideren que la memòria no és interessant, que és prescindible, que és inútil, que és un Pep Consciències que dificulta i no encaixa en els seus ambiciosos plans de negoci, d’expansió i d’oblit.
D’obstacles, n’hi hauran, bé siguin personals, mediàtics o parlamentaris. Però el fil roig que ens lliga al pretèrit i que volem mantenir per a l’avenir es mereix tota la nostra fermesa, la nostra determinació i el nostre capteniment. Les futures generacions ben segur que ens ho agrairan.
Xavier Barberà
Filòleg
@xbarberam