Segurament sóc un ingenu i encara no sé de què va la vida. Encara he de despertar a la realitat del món. Però creia que l’acció política tenia com a finalitat contribuir a facilitar la vida personal i col·lectiva en comunitat de la millor manera possible. No només som gregaris per naturalesa, sinó que hem de comptar amb els altres per tirar endavant, cobrir les pròpies necessitats, ajudar-nos i gaudir de la vida.
Segurament sóc un ingenu quan penso que en l’imperfecte sistema democràtic del qual ens hem dotat, els representants escollits tenen com a missió contribuir a fer possible una desitjada qualitat de vida viure per tothom.
Ingènuament penso que si la nostra societat té diverses organitzacions dedicades a la seguretat i a la protecció de tothom, és bo que estiguin coordinades i flueixi entre elles la informació i els recursos. Que si he de recórrer als serveis del 112, penso que és convenient que del problema s’assabenti tot organisme que pugui actuar ja sigui català, de Zamora o de Nova Zelanda. No defensem la coordinació i col·laboració entre cossos en l’àmbit europeu i més enllà?. Però no en sé prou. Són intuïcions meves amb poc valor davant polítics experts.
Ingènuament penso que en qüestions d’immigració, matèria en extrem sensible i complicada, la Unió Europea hauria de mantenir criteris i procediments acordats i homogenis al màxim possible. Aprofito per dir que el passat 5 de desembre, amb altres membres de Federalistes d’Esquerres i a la seu del parlament europeu a Brussel·les, vam mantenir una interessantíssima trobada amb l’europarlamentari Juan Fernando Lopez Aguilar en què combinant rigor i apassionament, ens va parlar de com s’intenta consensuar i elaborar la política europea en matèria d’immigració.
No obstant això hi ha electes, que diuen representar-me, que consideren que tant la seguretat, la protecció i la immigració convé que es gestionin i es prenguin decisions en el àmbit local i domèstic. No em considero ni centralista, ni jacobí irredent però no arribo a imaginar com pot ser que, en aquestes matèries, quanta més manca de col·laboració i transparència entre organismes especialitzats hi hagi i quantes més singularitats en el tracte de la política d’immigració en l’àmbit nacional, regional i perquè no, posats a fer, també municipal i de barri es donin, tot serà millor.
Prioritzo l’eficàcia i el bon govern però és que segurament no en sé prou i alguna cosa se m’escapa. Pensava que el principi de subsidiarietat no és absolut i en algunes matèries no convenient. És la gosadia de la ignorància.
O també hi cap la possibilitat que els interessos a defensar siguin els del poder entès com a objectiu, com a bé, en sí mateix. O que l’objectiu absolut sigui la construcció d’un model per satisfer il·lusions identitàries presumptament excel·lents i amb vocació universal, però buides d’eficàcia i resultats pràctics com a servei a la ciutadania. Però no ho sé….
Manel Sanz