Les competències van venir per quedar-se fa uns quants anys. L’alumnat va començar a ser considerat competent si superava les assignatures, no tant sols les matèries acadèmiques, també la actitud i altres condicionants que feien de la persona avaluada molt més completa que una enciclopèdia.
Aquesta consideració va adoptar-se també en el diferents llocs de treball, definits per consultories o altres experts, a partir d’una barems que descrivien una sèrie de qüestions que es consideraven adients per aquell lloc de treball.
Com no podia ser d’un altra manera, els currículums també s’han anat esquematitzant segons competències, no només de titulacions sinó també amb relats sobre si l’aspirant te capacitat o no per declamar, cohesionar equips, dirigir, treballar en solitari o en situacions de crisi; si l’agrada l’art o fer ganxet o si te animals de companyia, pops inclosos.
La competència es quelcom una mica abstracte. Qui la valora? Qui la qüestiona? En funció de quines necessitats? Una persona pot ser competent en una determinada situació i en una altra no; pot tenir un bon dia en el que la seva competència llueix amb tota a seva força o, a l’inrevés, un moment rúfol i la suposada capacitat d’aquella persona se’n va en orris.
El contrari de la competència deu ser la incompetència i per moltes raons, que segurament omplirien mes d’un àtom i ens cansarien, aquesta la trobem en molts àmbits de la nostra vida quotidiana. Tal vegada ens estem fent grans, tenim menys paciència i veiem ineptitud allà on simplement hi ha manca d’interès provocada per moltes raons (baix sou, horaris terribles, precarietat…), o es dona una incapacitat de fer bé les coses o de tenir clar quina es la competència que pertoca a cada persona. Però, tot i així, alguns espais de la «cosa pública» no admeten determinats graus d’incompetència perquè son insuportables.
Mercè Beltran
Periodista