Avui no els parlaré de la gestió de la DANA de València; tampoc de les conseqüències del triomf de Donald Trump o de la situació política de Catalunya. Avui els parlaré de la premsa escrita. De la preocupació que em genera la davallada de lectors que té i del progressiu tancament de quioscos.
Certament, he crescut en un ambient familiar on els diaris han tingut un paper molt important. Suposo que a altres llars hauran estat més rellevants altres mitjans, com ara la televisió o la ràdio. A casa meva la protagonista ha estat la premsa escrita. Recordo, ja des de ben petit, que els meus avis paterns solien esmorzar llegint La Vanguardia, El Periódico de Catalunya i El País. Per a ells l’acció d’esmorzar i la lectura d’aquests diaris eren dues qüestions indissociables. A més, recordo que tant pel meu avi, l’Enric, com per la meva àvia, la Núria, era molt important la informació que sortia a les seccions de política, internacional i economia. Eren tres àmbits que, per motius professionals i informatius, els generava molt d’interès. Imagino que això explica els motius pels quals en l’actualitat aquestes seccions també em susciten molta curiositat a mi.
Els meus avis tenien, a més, la sort que la seva llar, situada al barri de Sant Andreu de Barcelona, estava ubicada a 20 metres d’un quiosc i, per tant, que els hi era relativament fàcil adquirir diàriament els tres rotatius. Tanmateix, és igualment cert que quan estaven fora de vacances no tenien cap inconvenient a l’hora d’agafar el cotxe per anar a un quiosc o un estanc per comprar els periòdics. Per a ells era pràcticament una obligació.
Així mateix, a casa els meus avis materns també era molt rellevant la lectura de la premsa en paper. En el seu cas, era la meva àvia Isabel qui, després d’esmorzar, caminava els 3 o 4 minuts que hi havia de distància entre el seu bloc de pisos, situat al barri de Sants de la capital catalana, i el quiosc, on comprava La Vanguardia i El Punt (encara no estava fusionat amb l’Avui). Després tornava a casa on, juntament amb el meu avi Esteve, els llegien.
Per a l’Enric, la Núria, la Isabel i l’Esteve la lectura d’aquests rotatius era la seva manera d’estar informats. Entenien que no podien viure d’esquenes al que passava a Catalunya, a Espanya, a Europa i a la resta del món, i defensaven que tenir una opinió dels diferents temes d’actualitat no era només un dret sinó un deure cívic per prendre consciència del que estava passant al seu entorn i, en conseqüència, per contribuir, des de les seves accions quotidianes, al progrés i la millora de la societat. És important subratllar, al mateix temps, que per als quatre era molt important la lectura dels articles d’opinió. Solien coincidir en el fet que eren una porta al diàleg, al pluralisme i a l’escolta a altres punts de vista sobre qüestions polítiques, econòmiques o socials que estaven ocorrent.
Sé que no està gaire de moda, si és que aquest és el terme més adequat, la lectura de diaris en paper. La major part dels joves ho veuen com una idea arcaica i bona part de la població, adulta inclosa, propugna que és una opció més còmoda i amb més futur l’accés a la informació a través de les xarxes socials o de capçaleres digitals. És cert que la major part de diaris tenen pàgines web de molta qualitat i que molts periòdics digitals gaudeixen de prestigi, però també ho és que en un moment en el qual la desinformació està creixent i en el qual la immediatesa, les presses i la rapidesa s’estan apoderant de les nostres vides, necessitem més que mai la pausa, la calma i la reflexió pròpies de la premsa escrita en paper.
Soc conscient, vista la davallada de venda d’exemplars de diaris que il·lustren els successius estudis, que els pocs quioscos que queden a les ciutats i als pobles del conjunt de Catalunya i d’Espanya tenen una data de caducitat. L’auge digital ho està impregnant i canviant tot. Però no estaria de més pensar si volem que les pantalles dels telèfons mòbils ho substitueixin tot o, si en canvi, desitgem un horitzó on sigui possible la combinació del paper i el digital.
En tot cas, seran els lectors qui determinin el present i el futur dels quioscos. Però també tinguem en compte que l’eventual tancament dels punts de venda de rotatius en paper podria ser l’avantsala d’una possible davallada, per exemple, dels llibres, ja que de la mateixa manera que la societat s’informa a través dels dispositius electrònics, qui no diu que progressivament la ciutadania decideixi comprar un eBook?
En síntesi, penso que els quioscos són un dels baluards de la cultura cívica europea que, al meu entendre, juntament amb altres espais públics i privats (llibreries, biblioteques, centres cívics, ateneus…), contribueixen de forma més notable a un pensament obert i crític i a una millor democràcia. Fora bo que no ho oblidéssim.
