Podria ser hivern de l’any 2016. “No entenc que amb lo intel·ligent que ets no ho vegis clar, no ho acceptis”. Més o menys això em deia un bon amic referint-se al meus dubtes, a la meva manca de determinació amb relació al que es va començar a conèixer com a procés cap a la independència de Catalunya. La majoria de membres del grup de tertúlia del que jo formava part ho tenien claríssim, i altres callaven. Jo també havia callat, al menys dos anys, per no destacar com a única veu discrepant i crear mala maror. Mal fet. Quan finalment vaig sortir de l’armari i, comprovat que la mala maror s’instal·lava, vaig deixar-ho córrer. Al marxar, al grup de whatsapp vaig ser tractat de botifler i franquista. Era la revolució dels somriures que en 18 mesos ens portaria a l’alliberament de Catalunya del jou opressor.
Però em vull fixar en el fet de que aquell bon amic es sorprengués que una persona, que ell considerava intel·ligent, no combregués amb el procés, o si més no, hagués manifestat seriosos dubtes. I permeteu-me el joc de paraules, però jo també em vaig sorprendre que ell es sorprengués. Em desconcertava. Precisament jo creia que la meva manca d’adhesió era el resultat d’un personal procés de reflexió i d’ús del raonament i que en aquell moment no compartia amb ningú més. Però si jo estava errat podria voler dir que jo no era tant intel·ligent com ell es pensava i que segurament la correcta aplicació de la intel·ligència i la raó que duia a recolzar el procés d’independència estava de la part contrària a la meva.
Com a ciutadà de peu i com a tècnic jurista de l’administració pública estava convençut que, amb independència que estigués o no a favor de la independència, aquell no era el mètode idoni i que arribat el seu cas els resultats serien greument perjudicials socialment i políticament. A part d’altres consideracions, recordeu la insistència en afirmar que Catalunya continuaria com a membre de ple dret de la Unió Europea?.
Però no vaig trigar gaire en adornar-me que jo mateix em sorprenia en sentit contrari. És a dir, encara em causa estupefacció que persones formades, de classe acomodada, amb criteri i en les que la consideració de les dades i els fets objectius ajuden a formar opinió, acceptessin els principis, les promeses i els eslògans proclamats pels líders del procés independentista. Per que crec que en política, en assumptes públics on està en joc l’interès general, la raó ha de prevaldre davant les emocions.
I és que, al meu parer, els sentiments buscats i provocats per les emocions tenen un paper molt destacat. La pertinença orgullosa a un col·lectiu, la promesa certa d’un futur millor, el sentir-se diferent i superiors a un altre grup de referència, el perill de desaparició de la llengua, les tradicions i la cultura pròpia, el sentiment de manca de llibertat, de manca de decisió sobre els propis assumptes, el menyspreu del diferent, el sentiment d’espoli econòmic … aquests sentiments, responguin o no a la realitat comprovable, han estat determinants en la formació del desig d’independència d’una part important de la població catalana. I amb presència prevalent d’emocions i sentiments resulta molt difícil dur a terme un debat públic rigorós contrastant dades i reflexionant sobre allò que és, sembla ser i convé.
Així doncs persones, presumptament intel·ligents, tenen visions i criteris diametralment oposats sobre els mateixos temes. Estem tots posseïts per un excés d’orgull o poder defensem valors i interessos diferents?. On resideixen la veritat i la raó?. Em creia que en les meves reflexions no hi eren presents també les emocions i els sentiments?. És clar que hi eren presents i adonar-me d’això va fer que em contingués a l’hora de jutjar el comportament dels adversaris polítics. Les emocions són inherents a la condició humana i és bo tenir-les present. Poder la qüestió és la intensitat amb que hi són presents en els afers públics. Les emocions, sobre tot en situacions de conflicte, alteren l’estat d’ànim i poden contaminar les decisions.
En qualsevol cas, mantinc que en els missatges i accions del moviment independentista les emocions hi són d’una manera predominant i expressament buscada. Aquest és un tret comú dels moviments de caire populista, només cal seguir ara la campanya electoral de Trump.
Marc Aureli, en les seves Meditacions, diu “Cos, ànima, intel·ligència. Les sensacions són el cos, els impulsos de l’ànima, les conviccions de la intel·ligència….. Que el portin a u els impulsos com marioneta és propi també de feres, putos, Falaris (tirà sicilià) i Neró”. Segle II. Pues eso, res de nou.
Manel Sanz Bazán