L’extinció d’espècies i el perill vigent encara per a força d’elles ha comportat una conscienciació en bona part de la ciutadania, tal és així que les administracions han anat prenent mesures per a la seva salvaguarda. Unes mesures que busquen la seva protecció per tal que aquestes espècies es reprodueixin augmentant així el seu nombre, evitar la seva desaparició i que deixin d’estar amenaçades. Tant els linxs o els voltors, als que se’ls hi ha construït espais en la natura per alimentar-se, són exemples que amb la seva recuperació evidencien programes ben desenvolupats.
Però el Pirineu ha vist com per raons d’explotació agrícola, ramadera o d’oci, els seus espais naturals han anat minvant. A Catalunya es compta amb el Parc Nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici així com amb la declaració de parcs naturals com el de l’Alt Pirineu. Tot i així, la fauna autòctona ha canviat, desapareixent el llop o l’os. Des l’any 2000, el Pirineu s’ha intentat repoblar de nou amb llops, però dues dècades més tard a la Generalitat els hi consta comptabilitzades tan sols dues femelles entre els llops. Resulta complicat que la seva població augmenti amb rapidesa.
Parlem ara dels ossos que també han retornat al Pirineu, portant els exemplars des d’Eslovènia. Si el llop era un perill pels galliners sempre que les guineus ho permetin, per algunes races de gos i també pels ramats, sobretot de cabres, els ossos han provocat encara més pors i rebuig. No es deixaran veure fins passada la hivernació en coves, és a la primavera quan ja necessiten menjar ingerint grans quantitats per acumular greixos que els permetin afrontar més endavant els mesos freds. L’os, com tots els animals, no entén de fronteres, de polítiques ni de desenvolupament dels territoris, tampoc de barreres artificials. L’animal es mou buscant menges constants, de trobar-se amb ramats els atacarà. La població d’aquests omnívors ha ultrapassat la centena, pel què cada cop s’acosten més als nuclis urbans causant gran alarma entre la població. La realitat és que els ossos disposen de poc espai per viure. No tenen ni de lluny el mateix que tenien a Eslovènia, on les zones urbanitzades ruralment es troben molt més allunyades que no pas al Pirineu. Cert és que se’ls ha vist gairebé a peu de carretera prop de València d’Àneu, com també se’ls ha vist passejant per La Cortinada, a Andorra, doncs per la xarxa corren vídeos d’aquests moments. Pagesos i ramaders consideren que el tema se n’ha anat de les mans als responsables i que l’entorn on els ossos es troben no és l’adient.
Per evitar més perills i problemes es va prendre la decisió d’oferir-los-hi menjar a base de plantar centenars i centenars d’arbres fruiters, concretament perers. Malauradament, la mesura no va ser tan eficaç com es preveia, ja que les peres se les mengen abans els isards deixant els fruiters pràcticament pelats per els ossos. Així que aquests animals han de continuar movent-se per satisfer la seva necessitat de fer grans ingestes, tot esperant trobar un ramat per arreu quan abans. Essent una espècie protegida, els agents rurals imposen multes que fins i tot poden arribar a penes de presó per ferir o matar un os. Per tant, el pagès i el pastor poca o cap defensa hi te per protegir el seu entorn i el seu bestiar. La única solució que han trobat ara mateix i que sembla que els hi funciona, és comptar amb un cert nombre de gossos, de mastins del Pirineu, l’única raça capaç no només de bordar-los-hi sinó també de plantar-los-hi cara fent-los enrere. Avui, doncs, no tenim en el Pirineu molts llops però sí molts ossos i mastins. Que ningú compti amb un cadell de mastí, estan massa valorats i buscats.
Carme Grandas
Historiadora de l’art
