La política actual, com a reflex del que ocorre a la immensa majoria d’àmbits de la vida, és cada cop més volàtil. On abans hi havia grisos ara solen haver-hi blancs i negres. Les recents eleccions britàniques i la contundent victòria del laborista Keir Starmer són un clar paradigma d’aquesta política basada en canvis en molt poc temps. Dubto, en aquest sentit, que Boris Johnson es pogués imaginar l’any 2019, després de guanyar les eleccions amb molta comoditat, que 5 anys més tard el seu partit perdria 250 escons i que el Partit Laborista, aleshores amb una forta crisi interna, obtindria una majoria absoluta inapel·lable. El mateix es pot dir de Jeremy Corbyn, que no s’hagués cregut, molt probablement, l’any 2019 que la seva antiga formació política superaria els 400 diputats en els pròxims comicis generals. És cert, amb tot, que Starmer ha guanyat més per errors dels conservadors (el principal és la convocatòria del referèndum del Brexit, però també n’hi ha de secundaris i de greus com el Partygate, la gestió de l’economia o dels serveis públics) que per propostes pròpies, però el cas és que en 5 anys el govern ha canviat de color i, per tant, de prioritats i d’objectius.
Aquesta política efímera i en constant canvi evidencia un element que un diputat o un governant no hauria de perdre mai de vista: la importància d’actuar des de la humilitat, de defensar l’interès general i de cercar el bé comú. I és que no hem de perdre de vista que la ciutadania, com s’ha vist al Regne Unit, no té problemes a l’hora de treure i canviar executius. Perquè, al cap i a la fi, el que anhela qualsevol persona és poder tirar endavant el seu projecte vital sense haver de patir dificultats econòmiques.
Per altra banda, hi ha un segon element que s’extreu d’aquesta convocatòria electoral tan rellevant i és la importància de governar bé. O, dit d’una altra manera, la importància de gestionar bé els recursos públics, d’administrar correctament els serveis que afecten el conjunt de la comunitat i de no prendre mesures en funció de les enquestes. Perquè sense uns serveis públics de qualitat i un benestar social mínim disminueixen, i considerablement, les opcions que hi hagi igualtat d’oportunitats i progrés. És evident que les forces que concorren a les eleccions i els governs que en surten escollits necessiten un relat polític reconegut, creïble i fiable per al conjunt de la ciutadania, però sense una bona gestió la narrativa pot arribar a ser indiferent. És, en bona part, el que els hi ha ocorregut als conservadors britànics, que tenien discurs polític, però arrossegaven una mala gestió pública, fet que ha pesat més en la lectura que han fet els electors a l’hora d’anar a votar.
Amb Keir Starmer de primer ministre s’obre un canvi incert. No obstant això, vista la campanya del candidat laborista, és possible que aquest retorni la política britànica a un cert prestigi i a una certa estabilitat; a una política basada en propostes realistes, fraternals i humanitàries i no en iniciatives excèntriques com les que estaven impulsant els ‘tories’ en matèria migratòria. La decisió d’eliminar l’anomenat ‘Pla Ruanda’ és un primer pas en la bona direcció, però caldrà veure si es consolida amb les properes decisions que adopti. També serà clau, a llarg termini, la posició que decideixin els conservadors. John Curtice, prestigiós comentarista polític de la BBC, apuntava dissabte passat a La Vanguardia que els conservadors “es dividiran entre els qui volen ser més de dretes i els centristes; entre els que creuen que han estat escombrats per no ser prou antiimmigració, antieuropeus i nacionalistes i els que pensen que cal ser més a prop de la classe mitjana.” La història recent indica que les formacions polítiques conservadores que defensen els posicionaments de l’extrema dreta acaben engrandint la força ultraconservadora. Seria un autèntic error que els ‘tories’ emulessin els plantejaments del UKIP, i més tenint en compte que Nigel Farage ha aconseguit el suport de més de 4 milions de conciutadans i conciutadanes.
En tot cas, i tornant a Starmer, tinc la convicció que el seu mandat com a primer ministre tindrà èxit si, d’una banda, és capaç de posar en marxa un projecte il·lusionant i engrescador que sedueixi a la immensa majoria de les classes mitjanes i treballadores i, de l’altra, si té la intel·ligència política, malgrat la majoria absoluta que li han atorgat les urnes, d’arribar a grans acords amb l’oposició. Així que, com diuen els anglesos, we will see!
