LUDWIG MIES VAN DER ROHE I WALTER GROPIUS

“Però hi ha derrotes que són victòries; i victòries més funestes que les derrotes”.

A Berlín i a Weimar es troben dos monuments commemoratius que es mouen entre els camins de l’arquitectura i l’escultura. Tots dos estan concebuts en un llenguatge modern que segueix permetent fer una lectura en clau de termes propagandístics, quelcom que no suposa cap novetat en l’escultura commemorativa a menys que no coneguem el què els va motivar a ser erigits i com els seus autors els van resoldre compositivament.

Arran la darrera detenció i assassinat de dos dirigents marxistes i dels dramàtics fets causats pel cop d’estat que Wolfgang Kapp va donar el març de 1920, quan es va enfrontar una insurrecció obrera amb tal violència que es va saldar amb persones mortes i encara més de ferides, dos dels grans noms de l’avantguarda arquitectònica de principis del segle xx com son Ludwig Mies van der Rohe i Walter Gropius, es van projectar els corresponents monuments commemoratius per mantenir el record dels morts d’aquells fets i els d’aquells dos lluitadors pacifistes en la memòria futura. Mies van der Rohe dissenyava el que es va erigir a la memòria de Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg mentre que Gropius va fer el que es va dedicar als treballadors morts pel cop d’estat.

Amic del col·leccionista i historiador Eduard Fuchs, que segons Walter Benjamin fou el pioner de la concepció materialista de l’art entesa com una experiència única amb el passat, Mies van der Rohe va fer diversos projectes per encàrrec de coneguts o amics de Fuchs, entre els que destaca el matrimoni Tugendhat per als que va fer la seva casa a la ciutat de Brno a Txèquia. Fuchs ensenyaria Mies les imatges de la maqueta del que havia de ser un monument als fundadors del Spartakusbund, el moviment marxista fundat per Liebknecht i Luxemburg. La maqueta mostrava dos medallons amb les respectives efígies que es pretenia que executés l’escultor Auguste Rodin mort, però el 1917. Sembla ser que Mies va esclatar a riure quan la va veure, comentant que li semblava un monument dedicat a un banquer i no pas a dos activistes marxistes. Quan Fuchs li va preguntar com ho faria ell, li va respondre que, en haver estat executats davant un mur, projectaria una obra feta amb un mur de maó.

Malgrat que cap dels dos activistes va morir afusellat davant un parapet, i per bé que tots dos eren obertament contraris a la violència i a les guerres, el seu activisme els portaria a ser arrestats en més d’una ocasió. La seva mort va ser brutal i covarda: un dia, sortint d’un terrible interrogatori, un soldat va matar a Luxemburg a cops de rifle en el crani fins que li van donar el tret definitiu. A Liebknecht l’assassinarien d’un tret per l’esquena.

Mies van der Rohe va presentar a Fuchs la seva proposta de monument per construir-lo en el cementiri berlinès de Friedrichsfelde. El finançament de la despesa de construcció del monument es va aconseguir mitjançant la venda de postals amb la imatge de la maqueta projectada per Mies van der Rohe. Finalment, el juny de 1926 va tenir lloc la seva inauguració. El monument de Mies es va enderrocar el 1935 quan ell encara era a Weimar al front de l’Escola de la Bauhaus d’ençà que Gropius havia deixat la direcció i abandonat Alemanya.

El segon monument es va construir en el cementiri central o principal de Weimar, ciutat que allotjava la que seria l’escola de disseny més important en el món occidental des del moment de la seva fundació per part de Gropius. Era la ja citada Bauhaus. Aquest arquitecte va guanyar l’any 1920 el concurs que va convocar el càrtel sindical (el Gewerkschaftskartell) en el que hi van participar l’arquitecte Wassili Luckhardt o l’escultor Josef Heise entre d’altres. Després de dos anys de construcció, s’inaugurava el primer de maig de 1922, dia internacional dels treballadors en commemorar-se els fets de Chicago de 1886 lluitant pels drets dels treballadors. Tres anys després de la inauguració del monument, Gropius va introduir modificacions en el seu entorn del que afectaven el mobiliari així com la vegetació que l’havia d’envoltar.

També considerat posteriorment com un clar exemple de l’art degeneratiu, es va enderrocar el 1936 emprant explosius i en el seu lloc es va aixecar una columna piramidal amb una font. El monument, però, va ser reconstruït ja acabada la guerra i aniquilat el poder del nazisme. Walter Gropius havia expressat que volia crear un monument que fos com “un llampec que sorgia des del fons de la tomba com una manifestació de l’esperit viu”. D’aquí les angulacions dels volums que va dissenyar.

En tots dos monuments els elements plàstics escultòrics estan absents, malgrat que l’escultor Herbert Garbe intervindria en el de Mies fent l’estrella amb el martell i la falç comunistes. Aquesta absència atorga tot el protagonisme al llenguatge arquitectònic mitjançant un joc de volums que s’enlairen amb el poder de l’empenta, al temps que obren la porta a la implícita propaganda partidista, clarament declarada en l’homenatge que va projectar Mies. Aquest va emprar maons procedents d’edificis enderrocats que havien recollit obrers marxistes. En el monument de Gropius es va emprar formigó. En tots dos casos es tractava de materials fins aquell moment d’aplicació obviada en els habituals projectes no només funeraris sinó també commemoratius, amb els que els dos arquitectes van trencar un cop més amb paràmetres i conceptes vigents des de temps immemorials. Amb ambdós monuments, dedicats a la ciutadania, els obrers i els militants de partits polítics de presència electoral en països on hi havia llibertats i no dictadures, es trencava definitivament amb el passat commemoratiu per donar la benvinguda als nous protagonistes de la societat post-industrial, al temps que es posava de manifest tot el que el nou disseny podia fer per la societat.