El passat 17 de maig, Loquillo va actuar al Liceu en el marc del Festival Mil·leni. No sol actuar en escenaris així: clàssics, solemnes i seriosos. Ell és més de pavellons, de places de braus i d’espais oberts. Però de tant en tant actua en teatres, com ara, per presentar els seus discos més poètics: Balmoral, La vida por delante, Con elegancia, etcètera. Recentment acaba d’estrenar una gira titulada «30 años de Transgresiones», la començà a Madrid el passat 2 de maig. Precisament Transgresiones és el títol del seu últim disc; doble, per cert. Explícitament se’ns presenta com una antologia poètica (1994-2024), amb poemes propis o aliens.
El Loco estava acompanyat d’una sòlida banda de set músics: tres elèctriques, teclats, violoncel, baix i bateria. Per la seva singularitat, destacava el celo, doncs no és un instrument, diguem-ne, propi de les bandes. Però amb el perfil de la gira, s’hi adiu i s’agraeix.
Amb el suport d’aquest grup va desgranar unes vint cançons, des de la inicial «La vida que yo veo» a la profunda «Voluntad de bien», passant per l’optimista «La vida es de lo que arriesgan», la trista «Cuando vivías en la Castellana», la marxosa «Rusty», la passional «Antes de la lluvia», la provocadora «Polítical incorrectness», la intimista «Los gatos lo sabrán», l’autoreferencial «Brillar y brillar», la melancòlica «No volveré a ser joven» o l’èpica «Los buscadores».
Fou un recital sense els èxits que habitualment componen els seus concerts: «Cadillac solitario», «El ritmo del garaje», «Feo, fuerte y formal», «Rock and roll star», etcètera. El públic assistent li comprà la proposta des del primer minut, sobretot els que ja sabien a priori de què tractava l’oferiment, acceptant el to del repertori i l’aroma que respirava el recinte, tot i que alguns es pensaven que escoltarien els temes de sempre, els que han fet famós el noi del Clot.
José María Sanz estava més comunicatiu que en altres ocasions, intervenint pausadament entre interpretació i interpretació. Fins i tot es va permetre el luxe de cantar «Con elegancia» enmig de la platea, a la filera central, envoltat d’espectadors a banda i banda.
En definitiva, una nit perquè el cantant es reivindiqués davant dels seus i per la porta gran, en un lloc, ni més ni menys que el Liceu, on el pes de la història et cau a plom i et puja una mica més als altars.
Xavier Barberà
Filòleg
@xbarberam