El 6 d’abril de 1974, ara fa 50 anys, ABBA guanyava el XIX festival d’Eurovisió amb «Waterloo». Aquell any la ciutat de Brighton, Regne Unit, fou l’amfitriona del concurs. Com tothom sap, els seus quatre components eren suecs i representaven el seu país en el certamen.
Curiosament, la primera versió del tema fou en suec; i sortí a la venda a Suècia, en format de senzill, el 4 de març d’aquell mateix any, un mes abans de l’esdeveniment. Per triar el seu candidat a Eurovisió, sota el títol de Melodifestivalen, el país escandinau organitzava un concurs intern que era retransmès per la televisió pública. ABBA, cantant en suec –com tots els altres concursants–, va guanyar sobradament l’esmentat show. Això sí, els promotors de la cançó, i potser el propi grup també, van decidir presentar-se a Eurovisió cantant en anglès. L’ús d’aquest idioma no els era aliè, doncs ja el primer disc del quartet, Ring Ring (1973), fou interpretat en anglès.
No cal dir que el triomf d’Agnetha, Björn, Benny i Anni-Frid –fixeu-vos en les inicials dels noms– els va catapultar a una fama que va traspassar les fronteres d’Europa per arribar arreu del món. És a dir, va haver-hi un clar abans i després de «Waterloo».
No em compto entre els fans d’ABBA, ni molt menys. Però s’ha d’admetre que aquests artistes, amb només nou anys de carrera (1973-1982), formen part, cinc dècades després, de la memòria sentimental de diverses generacions, de la música popular i de la cultura de masses. Només cal veure l’èxit del musical Mamma mia, inspirat en la seva discografia, que des del 1999 ha convocat i encara convoca milions d’espectadors a Londres, Nova York, Madrid, etcètera, formant part habitual i perenne de les cartelleres teatrals de diferents urbs del planeta. També n’és un exemple la fama que la pel·lícula amb el mateix nom, Mamma mia –protagonitzada ni més ni menys que per Meryl Streep, recordem-ho–, va adquirir a les sales de cinema, a les televisions i a les plataformes. Sense comptar els milions de discos que van vendre, quan el format físic era el rei, i les incomptables descàrregues que encara avui reben a Spotify i digitals similars. Ah, i entre els seus seguidors i admiradors hi trobem rockers com Bruce Springsteen, Foo Fighters, Kiss o Elvis Costello.
Finalment afegir que «Waterloo» ja no és sols una icònica peça mil cops escoltada, és també un hit que ens ha acompanyat tota la vida i un reflex d’uns anys daurats als quals, de tant en tant, voldríem tornar.
Xavier Barberà
Filòleg
@xbarberam