El passat dimecres La Vanguardia va publicar una enquesta del Consell Europeu de Relacions Exteriors (CERE) que assenyala que únicament un 10% de la ciutadania europea creu que Ucraïna guanyarà la guerra contra Rússia. L’estudi també indica que pràcticament 4 de cada 10 europeus pensa que el conflicte acabarà amb un pacte.
Aquestes dades evidencien, d’una banda, el cansament que està suposant la guerra i, de l’altra, que les darreres derrotes militars del país que presideix Volodímir Zelenski estan minant la moral europea.
Una de les característiques de l’espècie humana és l’adaptació a la realitat que li toca viure. Això explica perquè hem anat assumint a poc a poc la invasió de Putin a Ucraïna i perquè, fins i tot, l’hem normalitzat. Ja no ens impacten, com ho feien fa dos anys, les imatges televisives d’edificis destruïts, de persones mortes o de ferits recuperant-se en un centre hospitalari. Probablement, l’esgotament col·lectiu que suposa aquest conflicte bèl·lic ens porta a pensar que el millor és un pacte com més aviat millor entre els dos països.
Soc dels que pensa que el més probable és que la guerra acabi amb un acord. Però no pot ser qualsevol acord. Ha de ser un acord on qui fixi les grans condicions de la futura pau sigui Ucraïna. I això només serà possible si aquest país guanya la guerra. Per aquest motiu i, encara que pugui semblar paradoxal, l’única via per assolir un acord de pau que no vingui imposat per les condicions del president rus, passa, necessàriament, perquè els països europeus continuïn enviant armes a Ucraïna. És l’única manera que té la població del país de l’Europa de l’est de defensar-lo com a subjecte polític que és. A més, si Europa deixés d’enviar armament i Rússia s’annexionés de forma unilateral i il·legal el seu país veí, qui garanteix als països que formaven part de l’antiga URSS que el dia de demà no els passarà el mateix que a Ucraïna?
Putin ha demostrat sobradament que no és partidari ni del diàleg ni dels pactes. Només entén i practica un llenguatge basat en la imposició i en les seves regles autoritàries. Ho hem vist darrerament amb la mort de Navalni, on ha confirmat que, per a ell, no hi ha cap mena de límit ni d’escrúpol a l’hora d’assolir els seus objectius personals i polítics. Per això, no és cert, com defensen alguns grups polítics, que la pau s’assolirà deixant d’enviar munició a Kíev i a la resta de municipis ucraïnesos. Al contrari, molt probablement agreujarà la situació i posarà en risc la seguretat global del continent.
És cert que el moment polític mundial actual és d’una complexitat enorme. S’entén el cansament ciutadà, i més tenint en compte les conseqüències econòmiques i socials que ha suposat una guerra d’aquestes característiques per a Europa. Però tampoc hem de perdre de vista que milers i milers de ciutadans ucraïnesos han donat la vida pel seu país i que, de retruc, han defensat els drets fonamentals del conjunt dels europeus.
Per aquest motiu, les institucions públiques no poden fallar en un moment com aquest. És tot un enigma que passarà després de les eleccions europees, però els líders polítics europeistes tenen el deure d’explicar al conjunt de l’opinió pública el que pot suposar per Ucraïna i, en conseqüència, per als ciutadans del continent una Eurocambra amb un predomini clar de formacions d’extrema dreta, euroescèptiques i populistes. Ens hi juguem molt. Massa. S’hi juga Ucraïna, però també la resta d’Europa.
