Visitar una exposició que agrupa Joan Miró i Picasso mai és una pèrdua de temps. Afortunadament quan hi vaig anar hi havia pocs visitants i es podia gaudir sense problemes. Abans de començar a voltar per les sales, a tall d’índex es detallen els apartats en què es divideix la mostra, indicant els que es veuen a la Fundació Miró, els que estan al Museu Picasso i els repartits entre els dos centres. No volia anar amb cap pensament enterbolit per comentaris de terceres persones, així que vaig començar pel Museu Picasso deixant pendent la Fundació Miró per un altre moment.
És cert que l’exposició es nodreix dels fons procedents tant de la Miró com del mateix museu, què menys que remenar entre les col·leccions pròpies i seleccionar les obres que formen part del relat que es vol explicar. També hi ha obres procedents de préstecs temporals amb museus i fundacions així com aportacions de col·leccions particulars. Tot com cal per bé que s’aprecia que hi ha préstecs impossibles, no tant per l’estat de conservació de les obres sinó per l’elevadíssima despesa que suposen les assegurances de les obres.
En una de les explicacions a la primera sala, vaig saber que la mare de Picasso coneixia personalment Joan Miró quan li va recollir un paquet per donar-li al seu fill davant el seu imminent viatge a París. En aquells moments, Picasso era un artista ja consagrat, exitós, mentre que Miró encara es trobava a les beceroles de definir la seva personalitat artística. Això no suposa que deu anys més tard ja desenvolupés un primerenc univers propi, de constel·lacions, totalment avantguardista, quan Barcelona, la ciutat que havia acollit tots dos artistes, anava a obrir les portes d’una exposició internacional dominada oficialment per unes arquitectures grandiloqüents en el seu monumentalisme estantís.
L’exposició del Museu Picasso mostra detalls que et fan veure de nou com Picasso beu d’altres autors, i ara del propi Miró. Mentre aquest investiga i introdueix la seva manera de dibuixar caps humans de perfil fins que troba el que l’hi és vàlid, Picasso poc temps després se’l faria propi per convertir-lo en un dels protagonistes del Guernica. Un altre aspecte important que recull l’exposició és el del compromís polític que tots dos tenien arrelat. Així estan representats dos moments claus de la història del segle passat, la guerra civil espanyola amb el “Somni i mentida de Franco” i les revoltes de París del 68 amb “Maig 1968”. Desconec, perquè encara no hi he anat, si a la Fundació Miró s’exposa el segell de Miró per valor d’1 FF que va fer també el 1937 amb el nom “Aidez l’Espagne”, donat que el capítol dedicat a la guerra espanyola es pot veure a la Fundació i no pas al Museu. Així mateix hi ha un apartat en el que podem veure la relació de Picasso i de Miró amb d’altres artistes i autors literaris com ara Tristan Tzara, mitjançant la col·laboració o participació en la il·lustració d’edicions en les que llegim els noms d’aquells que lideraven l’avantguarda i que es trobaven a París.
Tot i que ahir vaig veure obres que ja coneixia, algunes en exposició permanent, n’hi havia d’altres que mai havia vist, el que per mi i ja de per sí és un més que bon motiu per fer la visita. Una bona manera per commemorar el cinquantenari de la mort de Picasso, una bona ocasió per a que dos dels grans centres culturals de la ciutat hagin unificat esforços i compartir protagonisme. Tot i així, em queda la sensació que l’exposició no m’ha acabat d’omplir, es nota que s’ha treballat molt per fer-la conjunta, al que s’hi afegeix la publicitat de ser la gran mostra a Barcelona en els actes sobre els 50 anys de la mort de Picasso. Per tant, esperava molt més del que vaig trobar-me. Sé que encara em cal pujar a la Miró doncs pagarà la pena anar-hi per arrodonir la mirada conjunta a la relació entre dos amics que són dos dels grans a nivell mundial. Queda pendent i espero sortir contenta. Tot sigui per les paraules del propi Miró recollides en el catàleg: «Picasso representa la revisió total de l’art a Occident fins als nostres dies; ell, juntament amb Lautréamont, han estat els grans profetes d’aquesta hecatombe. Sé que la meva obra pot representar el futur, unit a les grans civilitzacions de l’Antiguitat i amb un cop d’escombra definitiu a totes les coses transitòries i, per tant, secundàries.» (Carta de Miró a Pierre Matisse, Mont-roig, 3-09-1946). Unes paraules que diuen molt i que fan esperar més del que es mostra en l’exposició.
Carme Grandas
Historiadora de l’art
