Buscar l’equilibri entre l’avantguarda i la tradició artística basca va ser la important fita que s’havia marcat un jove Agustín Ibarrola des dels seus inicis en el camp de les arts. Aquesta fita la va aconseguir plenament al llarg de la seva extensa carrera, que a la seva vegada sempre anava acompanyada per la seva ideologia que mai abandonaria -era militant actiu del PCE-, de la que en va ser conseqüent, comportant que en diverses ocasions fos empresonat durant el franquisme.
Després de viure a Madrid, on va treballar al costat de Vázquez Díaz en el seu taller, la primera gran intervenció d’Agustín Ibarrola havia de ser per a la basílica d’Arantzazu. L’encàrrec era per a la realització d’un gran mural en el pòrtic que mai arribaria a portar-se a terme. Resident a París des del 1956, a la capital francesa va conèixer pintors i escultors amb els que acabaria formant l’Equipo 57. També com a gravador formaria part del grup Estampa Popular.
Amb aquests rellevants inicis i participacions en col·lectius, la carrera d’Ibarrola quedava fermament definida.
L’artista així mateix va trobar temps per ensenyar a Belles Arts de la Universitat del País Basc. Les formalitats oficials van comportar que després d’uns anys exercint de professor hagués d’oblidar-se’n per no disposar d’un títol oficial que l’acredités. El seu exitós mestratge va relegar-se davant la incapacitat administrativa ministerial per resoldre un aspecte burocràtic que en una escola o facultat de Belles Arts no tenia cap importància quan sí la tenia la capacitat creativa del professorat.
Fou un dels diversos artistes que van ser presents en l’encara recordada Biennal de Venècia de l’any 1976, en la que el seu director, Carlo Ripa, va vetar la presència oficial d’Espanya que va haver d’empassar-se el no poder obrir el seu pavelló oficial assistint, podem pensar que amb cares de pomes molt agres, com se cedien espais per mostrar i recuperar el ja llunyà pavelló de la república espanyola a París l’any 1937 amb les tendències plàstiques d’avantguarda junt aquelles que van fer de pont posteriorment malgrat els llargs anys del franquisme. Cal recordar que just un any abans, el 1975, l’extrema dreta incendiava el seu caserio a Gametxo, demostrant que la figura d’Ibarrola tenia una presència significativa entre la societat basca.
Tot i aquests fets, Agustín Ibarrola va voler seguir vivint al País Basc, concretament a Guipúscoa, en un paratge preciós proper a les coves de Santimamiñe, possiblement el jaciment arqueològic de més importància del País Basc. Allà, a tocar casa seva, va fer la intervenció permanent del Bosc d’Oma que, tot i els freqüents atacs tant humans com de la pròpia naturalesa, roman com una de les seves creacions més reeixides i emblemàtiques.
Avui, havent complert els 93 anys, Ibarrola viatja sense límits, es pot passejar pel seu bosc com entre els Cubs de la memòria de Llanes. Desitgem que tinguis un molt bon viatge i que segueixis volant tan alt com ho has fet fins ara.
Carme Grandas
Historiadora de l’art
