El 27 d’octubre de 1983 sortia a la venda Infidels, de Bob Dylan. Com se sap, cantant molt prolífic: actualment es poden comptar més de quaranta àlbums seus, previsible en un músic que edità el seu primer disc el 1962 i que ha gaudit, amb els seus alt-i-baixos, del seguiment de la crítica i de l’interès del públic. Infidels se situa cap a la meitat de la llista del cantautor americà, atès que és la seva 22a obra.
Tot i no ser un disc de referència seu, que les seves vendes no foren res de l’altre món en el seu moment i que gran part de la gent desconeix la seva existència, l’àlbum té el seu què. D’entrada pel moment en què es va compondre: Dylan es convertí al cristianisme cap el 1979 i manifestà aquesta nova fe en la trilogia Slow train coming, Saved i Shot of love. Amb Infidels el de Minnesota pren una mica de distància; el títol, Infidels, no és en va.
Un altre important aspecte que va fer atractiva aquesta entrega és que hi col·laborà un músic de luxe i guitarrista excepcional: Mark Knopfler. La seva participació i la seva influència es noten al llarg de les vuit cançons que formen l’àlbum. Això provoca que en alguns temes tinguis la sensació d’estar escoltant Dire Straits.
El disc és variat, oferint-nos, entre d’altres, pinzellades de rock, de country i de blues, estils en els que Dylan es mostra còmode. Hi trobareu des de la tranquil·la «Sweetheart like you» a la marxosa «Neighborghood Bully», passant per la relaxant «I and I», per la romàntica «Don’t fall a part on me tonight», per l’ecologista «License to kill», o pel toc reggae de «Jokerman». Aquesta última va tenir una mica de vida pròpia en ésser transformada en single.
Finalment apuntar que, com sol passar, aquest disc serví d’excusa per a una posterior gira que va tenir lloc l’any següent, 1984, i que el portà a Barcelona per primer cop.
Xavier Barberà
Filòleg
@xbarberam