Imagineu-vos-ho. Una sala. Petita. Acollidora. Entres i et sents com a casa tot i ser el primer cop que hi vas. Tauletes rodones, petites. Cadires boniques i còmodes. T’asseus amb la teva cervesa. I esperes l’artista. Es presenta sol, despullat, només amb la seva veu i la guitarra, o guitarres. Diuen que és la millor manera de saber si una cançó és bona, si s’aguanta sense artificis. Ve corrent recent baixat d’un altre escenari. Comença a cantar i tots escoltem. Poc a poc, imperceptiblement, sense ni adonar-nos-en, se’ns endú, ens fa volar amb ell “hace no mucho volava a un palmo del suelo/ hace no mucho tenía el cielo a mis pies / soy de los que se lamentan del tiempo pasado /dejo escurrir sensaciones que no van a volver”. Ho sents i fas teva la cançó. De fet, notes que poc a poc tothom, a la petita sala, la sent. Ell continua cantant. I com qui no vol la cosa, de la manera més natural del món, s’ha generat una energia i una sinèrgia que et porten a indrets insospitats. Deixes que la música continuï entrant-te per tots els porus de la pell. T’agrada. La intensitat va en augment. I de cop puja Eme a l’escenari i t’acaba de fulminar amb la seva poesia. Només una, acompanyada per la guitarra. N’hi ha prou per deixar-te amb aquell “¿perdón?”. I quan ja no saps si plorar amb el músic, si revelar-te, flotar o estripar-te, pam, veu algú, “¿qué haces aquí? Igual te lio”. I la lia. I flipes. Puja a l’escenari Clara Alvarado. Iprovisació total. Es perodueix una preciosa conjunció de veus que ens acaba de rendir als seus sons. “Érase una vez/ Era y ya no es/ Era y quiso ser/ Era y ya se fue/ A recuperar un corazón/ Que no sé si tengo”. I qui no ha buscat en algun moment aquest cor que no sap si té?
Txetxu Altube et canta, t’esquinça. I fins i tot esquinçant-te et deixa bé. Perquè et diu amb una claredat i una poètica ben personals, amb una veu que se’t sincera i se’t va colant enmig del cor. El veureu en els concerts de Los Secretos, amb qui col·labora des de fa uns anys, però us recomano que busqueu la seva producció pròpia. Potser em matarà si llegeix el que escriuré ara però per a mi està a mig camí del rock americà i la cançó d’autor. No sé. És el que em transmet. Però us he de confessar una cosa: fins i tot, més que escoltar-lo en la soledat del vostre aparell reproductor, no us perdeu els seus directes. La seva màgia, la seva energia, la seva sinceritat -o això em sembla- no us deixaran indiferents. El concert que us he descrit el vaig viure aquest dimarts en una d’aquestes sales mítiques que encara existeixen a Madrid, el Búho Real. No sé si en té cap de programat per Barcelona o rodalies, tot i que algun cop se’l pot veure per l’Oncle Jack d’Hospitalet; però us recomano que pareu atenció i, si podeu, hi aneu. Perquè que un músic se t’endugui, a tu i a tota la sala, que es creï aquesta comunió màgica de l’art en directe que s’amplifica quan és en petit format i tan despullat, només passa si qui és a l’escenari sap generar aquesta energia. Només es produeix en casos molt especials com aquest. Quan ell és canço. I tu ets cançó amb ell.
“Soy tu canción, tu papel, soy tu historia / Soy solución, soy refugio y calor”. Txetxu Altube
Iolanda Pàmies Rimbau
Periodista i escriptora
@iolandapamies